Crimp fa una ciutat

La Sílvia Bel me la crec des del minut 0, a la Claire també. Que no ho veieu? Explica la seva trobada amb aquest home misteriós, un escriptor (!), i l'altre és tan beneit que ni se l'escolta. L'altre és en Cristopher (Joan Carreras, em passo més de cinc minuts sense escoltar què dius, només mirant-te les cames, perquè les col·loques així? Això que tant m'havia molestat ara ho trobava a faltar, però també el to de veu jove i profund, sobretot. Ja et tinc entre els mites), torno al personatge perquè es fa pesat, es vol fer rodó i la pobra Claire que explica i l'altre que no escolta. Les escenes es tallen abruptament i els nens juguen després al jardí fent soroll amb en Cristopher, és una imatge de felicitat, no és cert? Una infermera, curiosament una infermera, apareix i la ciutat es transforma en Orà envoltada de peste i de nens que s'aferren a la vida. Les bates i les còfies blanques es repeteixen com a clips de muntatges dels vuitanta, hi ha sang a la carnisseria entre Cristopher, Janette i Sam --què més hi pot haver sinó?--. L'apocalipsis i la felicitat es passegen pel mateix jardí. Després algunes notes de piano espatllades, algun viatge i finalment: literatura.