Vázquez Montalbán ensenya la samarreta

Bangkok amb el colors tristos dels ocells de l'alba acomiadava un poeta, un cronista, un escriptor del barri del Raval, criat entre calendaris de colors impossibles. A La Seca li feien un homenatge, fins avui, en forma de cabaret literari, amb cançons seves, la lírica, deia, l'origen de tota literatura. Un romàntic a qui li agradava menjar bé diria jo (no sé fins a quin punt és redundant). Deia que Carvalho li havia donat diners, però alguna cosa més també, suposo, alegries, perquè amb tanta melanconia no es pot viure i sobretot no es pot pensar en un futur sense caure en l'eterna repetició de ¡en aquellos tiempos!. El cuplé de la ciutat que de nits és vermella, travessa la clandistintat i la insípida transició democràtica de canvi de jaqueta. També l'eròtica, que no del poder, sinó de l'eufemisme en la cançó. Es veu que observava molt el carrer des del balcó on a sota hi havia aquell gallegu de convenciones y bautizos en què ens solíem reunir els irreductibles centralerus. Potser sí que no es va fer més guapo, més alt i ja posats amb més pèl, però es va anar fent escriptor d'una manera abismal. Qui s'hi vulgui ficar una obra extensa l'espera (jo ja m'hi he posat pels articles de Triunfo de finals dels 70, impressionant), les cançons de Groucho me enseño su camiseta un bon transport entre els somnis d'un canalla cultivat i la realitat social dels suburbis.