Terra baixa, bella i plena

Vaig al Borràs, feia temps que no hi anava, des dels Coleman, ha plogut i dijous plovia també. El temps passa, sí, però Terra baixa és Terra baixa i l'Homar és l'Homar. Podríem dir que són dos clàssics del teatre català, un l'ànima i l'altre el cos.

Si ens fiquem dins l'obra, com si fos una poncella, i anem gratant endins, hi trobem que en queden quatre personatges (Manalic, Núria, Marta, Sebastià) i que ells en són l'essència. És un clàssic i els clàssics són essència i són dir-ho tot amb poques paraules, perquè tota la resta és sobrera. El teatre clàssic català, però –i no sé si és el teatre que hi ha arreu, però sí que, humilment, m'atreveixo a dir que és un teatre que s'ha trobat aquí durant un temps– ha revestit de parafernàlia la poncella i n'ha fet una declamació i un embalum que no passen per la porta de cap altre escenari que no sigui el del nacional, posem per cas. Llavors, correu-hi tots a buscar aquelles cares conegudes que puguin omplir butaques i deixem-nos de teatre petit, de teatre sentit, de teatre de poble (xerrica? aguanta, que vinc). I dic posem per cas, perquè aquest és un muntatge petit i sentit que ve assessorat per l'Albertí, i que, per tant, ja diu alguna cosa potser, dels canvis d'aires. Però també, no pas casualment, el director és en Pau Miró, al qual vaig començar a seguir amb la trilogia de Búfals, Lleons i Girafes, precisament fill del teatre petit i sentit de les sales Beckett, Versus, Tallers (allò que tenia el Nacional un dia i que ja ni ens en recordem, però que estava molt bé). He abandonat el meu estil críptic i ambigu per aquesta magarrufa explícita i gens poètica, però necessària per situar-nos. Aquest muntatge no és habitual aquí i això mereix un "és notícia".

Dit això, Manalic entendreix el cor, és la bellesa en acció, és bondat, com diria Rousseau (com deia molt bé Olivares d'una altra manera a l'Ara, l'altre dia: després de la seva crítica, totes les altres són sobreres, també, no m'hi escarrassaré). Núria s'apunta al carro de la bondat, ens poden fer riure les sortides innocents, d'un i de l'altre, però el nostre riure desemmascara que som de la terra baixa, que som part de la hipocresia de Sebastià, de la subjugació de Marta. Som terra baixa, però potser voldríem ser bondat, salvació, però ai las!, no hi ha escapatòria per als prejudicis de l'espectador. Hem arribat fins aquí perquè sabem que és teatre, clàssic, català, he mort el llop. Però no sé si hem arribat fins aquí perquè som capaços de treure'ns la màscara de la riota i posar-nos en la pell del llop ara i després, en la pell del pastor. En la contenció trobareu la resposta, en el xiuxiueig sentireu dringar potser la veritat del vent fred a la cara.

 "Les hommes cultivent cinq mille fleurs dans un même jardin... et ils n'y trovent pas ce qu'ils cherchent... 
Et cependant ce qu'ils cherchent pourrait être trouvé dans une seule rose ou un peu d'eau."
 Il·lustració d'Elontirien

Text de Mamet, interpretació Benet i Jornet

Quatre fracassat d'edat mitjana en un pis es juguen la seva esperança en el futur. S'ho juguen tot a cara i creu, mentre un fa el cafè, un altre roba distret i un tercer es folla una ucraniana. El que està més emmerdat de tots, va perdut, es mou amb dificultat, sembla que allò no sigui casa seva. Benito borda un paper insípid de vida, però ple de matisos de gris. Els jugadors, al Lliure. Un text treballat, crec que universal, que es podria enquadrar en un nihilisme prou postmodern per exportar-lo a fora. Una interpretació que a fora segur que no tindrà aquest tuf de telesèrie, perquè aquesta previsió en la caracterització de personatges no hi serà. i perquè el teatre ja no serà el Lliure, sinó el Picolo. Encara que jo ja no sé què és el Lliure, sempre m'he perdut pel laberint gracienc, ni sé on és en Pau Miró amb els búfals i les girafes, morts per safari institucional?

Pluja constant amb ritme

Primer Joel Joan (Denny) parla molt ràpid, Pere Ponce (Joey) borratxo sembla que li vol seguir el ritme, però de tan mamat com va no hi arriba. Marejats, però enganxats a aquests dos personatges des del començament, pugem a un cotxe de policia atrotinat, enmig de paraules barroeres i bogeria d'una parella d'amics que a més a més comparteixen feina. La il·luminació de l'escena ens explica molt durant tota la Pluja constant dirigida per Pau Miró, perquè més d'un cop que Denny parla amb la cara obscura, il·luminat només per un raig, aquesta sembla que sigui l'única guia, ell sí que sap distingir quins són els dimonis i quins no. Almenys això és el que li diu a Joey. Tots dos són un parell de sapastres força ben avinguts, però fins a quin punt? Fins al punt que comença a ploure un dia i que ja no ho deixa de fer fins que surten de l'espiral: d'amant-fill d'amant-xulo-germà del xulo-puta que vol ser nòvia-dona que vol ser estimada-fills a l'hospital i tendresa mal entesa. Així, d'una parella de policies de segona anem passant pels escenaris d'una parella d'amics i després d'una parella d'enemics que no poden viure un sense l'altre, fins a una parella de desconeguts amb el mateix objectiu: fer qualsevol cosa per la família. No sabem si aquesta obsessió per la família ve de l'origen irlandès i italià de tots dos personatges, això li hauríem de demanar a Keith Huff, el que sí sabem és que aquest text és una joia i que Miró ha sabut treballar la complicitat entre aquests dos actors d'una manera esplèndida.