16 de maig de 2011

Tots volem un home amb ulleres de pasta a la nostra vida

Volem un home que sàpiga francès, que de cada dos frases en digui una de mítica, que ens faci millorar amb les seves paraules enfalagadores, que escrigui poesia postmoderna, que ens agafi prou confiança per fer-nos una crítica constructiva, gens nociva, de les nostres actituds i que després abans de tornar a casa ens faci un petó a la galta i digui "Nena, avui ho has fet millor que ahir". Així embadalides amb tot aquest patronising, després el que pot ser és que la cosa es giri en contra, que li haguem donat massa protagonisme a aquest intel·lectual de petulància sonora i que amb tanta confiança es vulgui quedar a casa, fer-nos el sopar i no treure'ns-el de sobre de per vida. Les contradiccions de la vida fan, però, que mentre l'escolten hi ha qui se sent fort, segur i protegit al seu costat, per tant, alguna cosa haurà de tenir aquest home amb ulleres de pasta per caure tan bé. Jo us ho diré, talent del bo: un text clavadat, uns personatges treballats i un tracte amable per tot aquell que s'acosta a conèixer-lo, a la Sala FlyHard.

15 de maig de 2011

Creació dialèctica a M.A.D. (Mutual Assured Destruction)

Els principis de la guerra freda deien que només calia activar un botó perquè el món saltés pels aires, mentre el silenci de les bombes s'estenia, les taules d'escacs sostenien, paraven cops. Així, Bobby Fisher i Boris Spasski s'enfrontaven el 1972 per determinar amb l'estratègia de les peces quina de les dues potències tenia la potència intel·lectual per guanyar l'altre. Ho podem veure amb pèls i senyals a M.A.D. de Ferran Dordal i Àlex Serrano. Amb l'estratègia s'hi barreja, no només raons d'estat òbvies, també una manera d'entendre el món, un respecte a un savoir faire, un tempo de pam 'moc fitxa' pam 'ara ho faig jo' i un procés molt humà enmig d'una por extrema, inhumana, a la destrucció. Mentre la guerra no arriba, els principis deixen de tenir sentit i el 1989 tot s'esfuma, però els personatges queden. La seva imatge, però, es desfà entre mite, consum i vida. Pablo Rosales i Diego Anido ens ho expliquen en duel, amb tempo de partida d'escacs i entrem en el cervell de l'estratega amb el mateix anar i venir de mans que aturen el comptador, de guerres que desvien l'atenció, de destrucció allunyada i de mentides ben vestides. Els personatges surten a la palestra, al final, i amb la subtilesa de la partida mental es desfan en el vaivé de la vida, mentre sona al nostre cap un món ideal on dos països prou bojos com per haver fet un pacte tàcit de destrucció massiva són capaços ara de banagloriar-se i fer-ne un mite un dia i al següent oblidar-se'n.

Rodrigo García Experience

Feia temps que ho tenia pendent i ahir vaig tastar l'experiència de Rodrigo García amb Muerte y reencarnación de un cowboy. Dos homes es barallen o fan l'amor, depèn de com t'ho miris, amb dues guitarres elèctriques. Rerpercuteixen sonorament, fan tot el soroll possible i hi afegeixen crits i esquellerincs. Mitja hora d'agonia, d'agonia de mort. Després de la follia dos triangles a la carretera i un cos que es reblinca de dolor. De dins un en surt l'altre, d'uns calçotets i una samarreta en surten dos homes, un es queda a terra, cos inert, l'altre vola, gràcilment cap a un passadís sense fons. El passadís de fusta és saccejat per la duresa de les petjades, pels cops de puny d'un i l'altre, mentre sostenen una caixa de plomes fràgils, de piu-piu (de màquina o real, no ho sabem). Al final del túnel, una geisha i el piu-piu es desemmascara amb la fragilitat del pollet, ara alliberat. La geisha fa festa amb els dos salvatges, mentre ells sense escrúpols li refreguen el penis per la cara. En algun moment un istant poètic fora del cub de fusta, amb el cowboy que reneix i el paisatge que se l'emporta, que l'allibera, que cavalca vital. Després es torna a la caixa i de la caixa a la sensació mortuòria, del piu-piu ofegat, de la caixa amagada, de la geisha utilitzada, de la llengua tallada, de les discussions sense sentit d'un reality show barat. Soroll, brutícia, bombes. Silenci. Comença la paraula i també el discrus banal de verborrea nihilista, de postmodernitat buida, contradictòria, de jo per sobre els altres i no sé si aquí comença alguna cosa, però en aquest punt, ja estic massa tocada com per entrar-hi seriosament i només puc esbossar un somriure hieràtic, d'aquests que segons el text de Rodrigo García, li foten tanta ràbia, per l'absurditat del riure i de la comunitat que aquest implica. Potser només una mica de morfina en vena em faria riure en la soledat que cal per entrar-hi, per ser-hi i gaudir-ne.

Com prendre't el pèl amb una hora i mitja

Més hi penso i més veig que ahir ens van prendre el pèl als 4 que havíem pagat entrada per anar a veure Flashing Bodies, Action Six: The Casting. La proposta era fer un càsting amb la gent del públic... però diria que ja estaven triats, o si res més no, van triar els que ja tenien la cara per fer-ho. Fer el què? Doncs unes escenes (mudes, d'imatges tan sols) de El Balcó de Jean Genet. D'entre el públic n'havia de sortir el càsting per després fer una sessió de fotos per muntar les diferents escenes d'aquesta obra de teatre. Els personatges van sortint i o són tots actors o tenen un aguante impressionant. Sigui com sigui, són professionals de la modernor. Ells s'ho passen bé, els que observem i prou (perquè no ens han triat), ens preguntem si n'hi ha per tant, i si l'objectiu: fer un llibre de fotos de les escenes representades, realment val la pena? i si realment val la pena fer tot aquest muntatge, tota la paramenta. Acabo pensant que el que necessiten no és el càsting, sinó el públic que pugui riure'ls una mica les gràcies i sentir-se més afalagats i si paguen quatre duros millor. Mentrestant, els altres anem fent el préssec.

11 de maig de 2011

Contínuum de fluorescents a Vida de Lázaro

A la vida aprenem a estar alerta i, un cop el perill ha passat, a deixar-nos anar i anem conformant un moviment de tensió i destensió constant, que és el fluir de l'existència. La llum, amb el fluorescent, va passar de ser tensió a ser extensió i va ser aquest fet tan paradoxal, que una cosa associaciada a la momentaneïtat i a la durada finita d'un punt definit es fes llarga, constant i plena, el que va portar a Lázaro a traficar amb fluorescents. Però, ¿quina és la Vida de Lázaro segons Nicole Balm, Jordi Bover i Ladislav Sôukup? Doncs la d'un foraster pels seus veïns d'Espinavell, la d'un geni per als senyors de la masia on vivia de petit, a Vilafant, que ja li van pagar els estudis, la d'un enamorat, segons una russa burleta i narcisista, la d'una ment privilegiada envoltada de cèlebres intel·lectuals, segons les fotografies, la d'un místic que s'alimentava d'arrels i plantes seguint les danses síries d'origen oriental, com en un contínuum, segons les cartes que Nicole ens llegeix. Sigui com sigui, Lázaro sembla que va ser això i molt més i Balm ens ho explica amb paraules, expressió, moviment, Bover hi posa ciència i Sôukup hi posa música i algunes maldestres paraules en castellà/anglès. Les estrelles, com a punts intermitents d'un foc que ja s'ha apagat, parlen d'amor i sembla que anuncïin la mort i una vida que li queda molt per recordar.

8 de maig de 2011

Hamle.t.3 no és una altre drama existencial

Amb aquest títol penso que m'he ficat un cop més en un forat de profunda reflexió filosòfica sobre l'ésser i el no ésser. Però no! Hamle.t.3 és i no és un palla mental. Ho és perquè s'hi barregen un esquimal, uns fumats jugant a la play, un evangelitzador, unes cocacoles, un bon western i uns al·lienígenes. Aquests elements són prou contundents com per preguntar-nos, què hi fem aquí?, què volen de nosaltres?, per què ens inventem històries absurdes per ser feliços?, per què dins nostre hi ha un ésser freak que buscarà plaer en un moment que pot ser tan ximple com qualsevol altre? Vés. Aquesta seria la segona part: i què? No cal fer cap discurs, perquè l'existència ja és prou complicada i amb les escenes que s'hi monten ja ens n'adonem. Tot plegat amb frescor i joventut que és el que cal per anar tirant endavant maneres de fer teatre que no siguin les clàssiques, perquè aquestes ja sobreviuen pel seu propi pes.

6 de maig de 2011

Cómo la reina decide morir en Feísima enfermedad y muy triste muerte de Isabel I

Sí, és l'Espanya fosca dels segle XVI, l'Església té el poder a través de cardenals i del designi diví dels reis. Isabel la Católica, la reina impertèrrita, no vol morir i només ho farà quan a ella li doni la gana. Abans esbroncarà el seu marit, el peculiar Ferran (magnífic Xavi Francès), un aragonès, desgraciat, sota les seves ordres, un pobre home, un tita fluixa. Com passava en el teatre clàssic i en el teatre antic, els papers s'interpreten més per allò que diuen amb veu baixa que no pas pel que representen, així la reina interpretada magistralment per Aitor Galisteo és una dona de mucho cuidado, i confirma la desigualtat de la parella, tantes vegades subscrita per historiadors. També el cardenal, un mala peça té cops amagats, i la interpretació de Carla Rovira li aporta més foscor geperuda. Per sort, dins tant cridòria, atabalament, deliris de polls i brutícia monstruosa, bogeria de filla, enveja de gendre, hi ha la senzillesa del gest, la criada (Esther López), la nineta dels ulls de la reina. Portar aquest tall de la història, a part de refrescar la memòria, ens fa reviure les batalles internes de les cases reials i les lluites pel poder del que fins llavors era el món sencer. Si fem l'exercici anacrònic, la situació és més absurda i el ridícul d'uns i altres extrem. El text no deixa d'estar escrit amb un castellà magistral, de retablos i autos, amb gust de bon teatre espanyol i no deixa de recordar-nos aquesta història de teatre de poble bàrbar, bast i inculte, però amb finor dels mestres de l'escriptura que van saber retratar-la. Tots plegats, però, de tan reals com eren feien mitja por.

5 de maig de 2011

Mesura excepcional per a El Misantrop de Lavaudant

La porta s'obre i la música electrònica ens martelleja les orelles. En surten dos homes (Alceste, Boixaderes, i Philinte, Bosch) que sembla que vinguin del futur pel minimalisme dels seus tratjos, però no, són els clàssics que vénen per recordar-nos que El Misantrop és aquí, ben actual. El Nacional es vesteix de cantons esmolats i pentinats mil·limitrats fins l'últim ble. Les paraules transcorren també amb la mateix precisió i el diàleg amb el càlcul perfecte, que només Molière pot haver escrit, fa avançar una acció ben trabada. La hipocresia, les bones maneres, la civilitat, l'ensabonament com a modus vivendi. També el cinisme, l'aïllament, el despotisme, la cara fosca, s'hi barregen i quina de les dues opcions és més certa? Quina s'acosta més a la virtut? Philinte sembla que en tingui la clau, les seves paraules destil·len saviesa, però l'obstinació d'Alceste, acompanyada de la vehemència dels seus arguments, ens tempten de decantar la balança a favor seu. Dilemes de la vida i del comportament humà, que potser no ens deixen amb una direcció marcada, però sí amb una porta de reflexió oberta. Els elogis sobren en aquest repartiment i seguint la tendència d'evitar floritures, només direm que són espectaculars (Novell, Boixaderes, Bosch, Marco, Soler, Ycobalzeta), també per al director, Georges Lavaudant, que fa una feina excepcional, de mesura calculada, sense pretendre més que el text, que ja és prou, però aportant tot allò que la posada en escena pot i ha d'emocionar, ni més ni menys. Quanta mesura ben treballada i quants misantrops i quantes Célimènes!