22 de desembre de 2010

Ostermeier, Ostermeier!!: Othello

Shakespeare ja ens acostuma a deixar baldats, per l'autenticitat del seu teatre, però si a sobre el veiem passat pels ulls del mestre Ostermeier i interpretat per la companyia del Schaubühne la cosa ja és estratosfèrica. Aquest Othello se m'ha menjat per dins, m'ha arribat a l'ànima i com ja em va passar amb el Hamlet fa dos anys he rigut i he plorat. Rigut, perquè el text de Shakespeare té moments per treure ferro, però també perquè la ironia tan ben filtrada per actors com Iago, excel·lent en tots els matisos, fa que els muntatges d'aquest director no siguin una adaptació més d'un clàssic fet a la moderna. Plorat, perquè és un drama i és un "embolica que fa fort veïna", la incomunicació de parella pot fer estralls, d'un bonic començament sense paraules, passem a l'absurditat de qui creu qualsevol cosa de qui no pot ni deixa parlar.

Les paraules però vénen precedides per la música de vent i percussió, matemàtica pura, així és com comença el muntatge. Després Otel·lo es despulla, Desdèmona, interpretada per Eva Meckbach amb una força terrible, el toca tendrament, el llit que cavalga en les aigües d'una escenografia magna però gens supèrflua passa a un segon pla, encara que és l'origen de tot un malentès. Entre ells, alguns neons els separen de la realitat, formant una presó d'amor. A partir d'aquí l'enveja i la set de venjança farà que la mentida es vagi teixint amb l'ajuda inefable de Iago que encendrà la gelosia d'Otel·lo, implicant-hi tots els possibles pretendents i jugant contra el seu senyor i a favor seu. L'argument ja el sabeu, Iago és un malparit, parlant clar, i aquí l'actor Stefan Stern sap treure-li tot el profit. El muntatge ofereix, però, instants de bellesa que no vull deixar passar com la declaració d'amor d'Otel·lo davant el pare de Desdèmona, com l'escena final: el llit on morirà Desdèmona sembla fet d'encenalls de gel. Arriba a un cor que ja no és cor perquè Otel·lo el llença i ens deixa desvalguts amb la seva ceguesa.

16 de desembre de 2010

Futuros difuntos: el futur serà la mort

La mort és aquí, en vida nostra, després del fi hi ha el final i després de la vida no hi ha res i després de res? Tres personatges esperen la desesperança, per no cansar-se de pensar que no són. Situats en un manicomi que podria molt bé ser la traslació d'un país, però per no caure en aquest paral·lelisme evident, intentarem explicar què més vam veure ahir al Teatre Lliure amb la companyia de Paco de La Zaranda i Futuros difuntos. Anava preparada per veure un teatre proper a Kantor, el mestre polonès sobre mort i teatre, sobre teatre simbòlic en el qual actors i també públic hi deixa la pell. M'hi vaig endinsar, tenia un to ancestral donat pels rituals de la mort que hi són i amb els quals juguen, però també pel tractament de temes trascendentals des de la bogeria, antítesi necessària per entendre els clars de la vida. Així, tal com Goya pintava "El sueño de la razón produce monstruos" La Zaranda ens regala un monstre engendrat per la raó, perquè en temps de racionalitat fingídament neutral l'únic que els salva de la mort és la bogeria. Veure-hi clar per poder tornar a dormir i deixar que l'ocellet voli del niu. I dins les absurditats instants de poesia, visual i també dita. Ells s'hi van deixar més la pell que jo, però.

12 de desembre de 2010

Gata sobre la teulada de zinc calenta: ens deixa freds

Rigola enceta el Lliure de Gràcia amb un drama de Tennessee Williams, bé en realitat és un dramon amb totes les lletres i en majúscules. Una dona enamorada d'un home que l'odia, perquè ell no ho sap però no la podria estimar encara que volgués, s'ha quedat en el record de l'amic de l'ànima mort. Un pare que reneix per tornar al pou en pocs minuts, les convencions poden fer més cruel els últims instants de la vida d'algú? I una tríada de convencions i poder que formen la mare i l'altre fill amb la seva dona. Tres rebels que criden contra tres silenciosos adaptats de "fem veure que aquí no ha passat res". Doncs aquests ingredients que fan una bomba, Rigola els ha desactivat, creant una distància entre sentiment i personatge que no vaig entendre ahir. Només Benito (el pare), Carreras (Brick) i Muntsa Alcáñiz (la mare) se salven, al meu parer, perquè deixen anar sentiment autèntic. Alguns continguts, com la mare, altres més desesperats, però reals. L'altra parella la vaig trobar transparent. La Chantal Aimée és un tema a part, tenia moments de tot, però més de recitació que no pas de passió i aquí de passió n'hi havia d'haver molta! Tot plegat, però, quadrava molt bé amb l'escenografia (Glaenzel no falla mai), freda, poètica, amb el neó recordant-nos "Why is it so hard to talk?", el leitmotiv del drama. La música del piano decadent, escaient, la il·luminació, sublim. Només li faltava una mica de sentiment a la direcció d'actors. Un plaer, però tornar al Lliure de Gràcia després de tants anys tancat, i, encara que sigui així, també de veure què fa l'Àlex Rigola, que continua sent un dels grans per mi.

4 de desembre de 2010

El pessebre vivent deconstruït a la Documenta

A la llibreria històrica del carrer Cardenal Casañas hi trobareu tot d'accions performàtiques aquests dies. Com si es tractés d'un calendari d'advent, que cada dia que l'obrim tenim un regalet, si hi aneu des del dia 1 fins al 21 de desmembre diferents artistres aniran deconstruint el pessebre i les seves santes figures.

Avui li tocava a la molsa, el rebre, de la mà de l'Helena Febrés. Mai havia caminat per una sorpresa tan delicada, tova i refinada! Tot un plaer entrar a la Documenta, com sempre, però aquest cop amb catifa de luxe. Suposo que hi veieu el joc de paraules, no?

1 de desembre de 2010

Compte!: Sopar amb batalla

Sopar amb batalla, l'obra que podeu veure al Versus de Jordi Casanovas, no és apta per a persones que no estiguin fines... Ho dic perquè és d'aquest teatre que comença en punyalada fina i acaba amb l'apuntador. Això no vol dir que la progressió estigui mal portada, tot el contrari, l'hora i mitja m'ha passat volant i crec que els personates estan molt ben treballats, molt creïbles, tant de text com d'interpretació. M'ha fet pensar una mica amb l'última d'en Mallol (vegeu Instints primaris), però amb una dosi més de Hostel. Ja sabem que el Versus és un "espai no convecional", esteu avisats: a pocs metres del teatre més convencional de la ciutat trobeu aquesta raresa. M'agrada anar-hi de tant en tant i sempre a prop de l'actor, palpant. Avui m'ha tocat força aquesta incomunicació de joves de vintitants, perquè qui no s'ha trobat en teràpies absurdes que les fas per culpa de situacions absurdes? No valdria més tallar-se uns quants dits de la mà per no cometre errors absurds com escriure missatges inoportuns amb el mòbil? Aquest és l'extrem, aneu-hi si teniu un bon dia perquè l'obra t'enganxa! Quatre dits no són res...