13 de juliol de 2014

Numax-Fagor-Plus reloaded

Uns mesos enrere escrivia això i ara veiem una segona part del work in progress en un altre festival més o menys de teatre: el Grec, al qual vaig poc perquè fa uns anys vaig arribar a la conclusió que s'arriba on es pot i on es vol i això va en dues direccions. Ho dic per l'oferta, però també pel que em demanen que em cregui o que compri. Sigui com sigui, la companyia FFF de Roger Bernat proposava resubvencionar les entrades per posar ells el preu que trobaven convenient concretament per a aquest espectacle: 5 €

Aquesta reflexió ja interpel·la l'espectador en el sentit de: "¿et menges tot el que et posen al davant?"; "qui decideix els preus de les entrades, tenint en compte un paquet d'espectacles, ¿ho fa sabent que 
fa un capmàs que no afavoreix a una part de la població?", i per últim: "¿hi ha alguna manera de fer una gestió cultural amb seny i pensant en el comú?". Crec que totes les respostes es troben, d'alguna manera o altre a l'espectacle i algunes només reflexionant-hi un xic.

Així que posant-nos al lloc de l'altre, del que viu i pateix l'assemblea de treballadors, reunits per trobar-nos i aguantar numantinament unes condicions laborals que ens han deixat amb el cul a l'aire, però que amb aquesta èpica del blanc i negre podem explicar gràcies a Joaquim Jordà ens enfrontem amb un joc de miralls a una altra assemblea, més propera, més agra: la cooperativa de Fagor, recentment tancada, a Mondragón. És la imatge dels temps que corren versus la imatge dels temps que corrien. És el blanc i negre contra el color digital d'última generació. És la lluita contra el capital amb esperança per construir un país millor versus la merda de país construït tot i les ganes, tot i el "cooperativisme", tot i les bones intencions. És allò de "ens tenen agafats pels collons" i també lo altre de "l'enemic som nosaltres mateixos". L'única sortida, matar-se a treballar —agafant una frase de Numax— per poder competir amb les multinacionals, per poder aguantar la hipoteca, per poder anar de vacances un meset a l'any. Sensació de fracàs, d'acorralament i de pèrdua de passat, present i futur. Ens ha robat el temps i ara, de mica en mica, també ens roben l'espai.

Ballant un altre cop l'adiós muchachos penso que si diem adéu a les antigues formes de mobilització i de lluita, n'haurem d'inventar d'altres i si ja no tenim temps, potser, com diu López Petit, és moment de trobar-nos en la interioritat comú, aquesta comunió silenciosa que aquí trobem com a espectador anònim que repeteix frases i que sap que, tot i la repetició del mantra, alguna cosa ha de fer perquè reconeix que som molts a qui ens bull la sang i ens tremolen els dits.