Qui tingui por de Virgina Woolf que no vagi al Romea

Woolf extrema es despulla per les paraules d'Albee en els personatges dalts i baixos d'aquest drama de mitjans del XX: Qui té por de Virgina Wolf? Veronese dirigeix un altre cop un xoc de personalitats i d'emocions del món de la parella (per què és tan difícil?) i sap arribar a tocar la fibra. Georges i Marta juguen a fer veure que són parella, feliç extravagantment, en un ambient universitari, en la maduresa d'unes carreres acadèmiques mediocres que han de vestir d'intriga --com bé diu Georges "els professors universitaris els enterren al jardí, són un bon fertilitzant"--. Amb l'ironia negra, molt negra, es va desenvolupant l'acció entre les quatre parets d'una casa que se'ns fa asfixiant, entre una quotidianitat disfrassada amb jocs per treure's el fracàs de sobre i poder penjar-li el mort a un altre i ¿tu què ets?, ¿semental o noi dels encàrrecs? Ah! noi dels encàrrecs, fracassat, looser, get out of my way! La favassa de la Honey vomita, no sap fer gaire res més, a part d'avortar contínuament els fills que en aquest cas, el semental, li fa. I no és trist això? És tot plegat un drama, inventar-se una vida per perdonar-te el present que t'ha tocat i que no t'agrada. Quan cau el teló surten les pors i Virgína Woolf somriu malèficament.

Una altra Hedda ben freda

Ahir Veronese, deprés de la Nora, ara ens (re)presenta la Hedda, Hedda Gabler, però sota el títol ben complicat de Todos los grandes gobiernos han evitado el teatro íntimo. La Hedda és la contra de la Nora, la Hedda s'ha casat, però no estima el seu marit, la Hedda viu amb ell, però manté les seves conviccions fins a l'últim moment. El marit, babau, es deixa portar per la societat, l'ambició, la fama. Ella també, però la finalitat última no és beneficiar-se'n per al reconeixement dels altres, sinó per ella mateixa, per sentir-se poderosa. Però Hedda és també algú que li ha tocat viure una època equivocada i que només en sap sortir de manera tràgica, i aquesta figura de "dona superada per les circumstàncies però amb un parell d'ovaris" m'agrada.

Veronese, altre cop amb Ibsen, però amb emoció diferent. Actors impecables en la mateixa escenografia d'El desarrollo de la civilización venidera i amb algun joc de complicitat amb l'espectador que ha vist les dues obres. Veure'n una també val la pena, no us penseu.

La Nora sortirà per aquesta porta

Això és el que esperem, que la Nora surti. "Nora va a salir por esta puerta", sí... però l'espera, la trama és terrible. Ja ho sabem per Casa de nines, però esclar, quan aquesta Nora te la porten a casa, com aquell qui diu, i no hi ha aquell situar-se al segle XIX, sinó a ca la veïna, costa de sortir-ne il·lesa.

Veronese, impecable, amb quatre rals, m'atreviria a dir, perquè l'escenografia austera, seguint línia escandinava minimalista que ja li va bé per acompanyar uns personatges desfets. La Nora, ja ho sabeu, balla, balla, balla, mostra la seva passió, el seu amor. Es desinhibeix, i en aquesta espontaeïtat és una dona que en el seu cor i en el seu cap creu ser lliure, però agafada de quatre mans per un marit que sap com dir-li "sos imperfecta, claro, el amor perfecto, eso las rosas, eso no existe..." i que soni una cosa dolça. Mentre l'espectador pensa, no hi pot haver res més cínic. Ell content de saber que la té enganyada, sota les seves ales, ella, feliç de fer-lo feliç mentre va perdent la dignitat, la vida. L'escena final és trencadora, no m'atreveixo ni a escriure-la, perquè això equivaldria a reviure-la i això, per una dona, vol dir fer-se molt de mal. Al mateix temps, sabem que la clarividència de Nora diu molt d'on ens porten les situacions límit i a què està disposada a renunciar per la seva llibertat.

Resumint, un drama adaptat de Veronese que ens recorda que si Ibsen és on és en la història del teatre no és casualitat, però també que si Veronese triomfa aquí és perquè drames tan reals i amb tanta senzillesa se'n veuen pocs a la nostra ciutat.