2 de desembre de 2011

La tempestat, un Shakespeare rus

Quan un demiürg s'enfronta a l'última obra, disposa tots els elements per passar comptes. Pròsper invoca La tempestat i fa venir a l'illa paradisiaca els causants del seu exili. Un germà traïdor, un duc destronat, un fill perdut, una filla assilvestrada. De fons la remor del mar i la creença d'una utopia feta realitat, la màgia al servei d'aquell qui ha de recuperar l'honra, la bellesa del costat del seu bé més preuat. Així, entre ones, músiques i la cantarella del rus, anem entrant a les terres pantanoses d'aquesta illa. No hi falten les al·lusions a la la pàtria ideal comuna, on el tsar destronat ha fet la seva llei, amb camperols esclaus amants de llibertat, on l'ànima del poeta que l'ajuda en la creació està lligada a un destí. Fins i tot la paradoxa de la construcció d'un món de somni amb deeses de la fertilitat beneint un casament al que s'hi ha arribat després d'haver fet penitència, fins i tot aquest somni desapareix, es fon, i doncs què us pensàveu que tanta felicitat era real? Encara no m'he alliberat, diu Pròsper, encara Ariel l'ha d'assistir al final de la travesia. N'hi haurà que es perdran per les riqueses, els luxes d'una societat de consum, l'altre somni buit que Rússia s'ha cregut. Finalment, com a bon Shakespeare esperem la tragèdia, hi ha d'haver la mort rondant... La vellesa sàvia com és, però, recupera el que és seu i només vol ara sentir l'aplaudiment i anar a dormir tranquil·la a casa, sense màgia, sense trampes, sense somnis, només el vent i la barca.

1 de desembre de 2011

Esperant un sentir

Entre llençols blancs d'immaculada rutina i gelosies per on passen rajos de llum escassos hi ha dues dones Cornèlia (Marta Marco) i Rosa (Clara Segura) a l'Espera, al Teatre Lliure. També hi ha una tercera en discòrdia, vella, lletja, amargada, arrugada, seca, crec que no hi ha pitjos insults que tots aquests que es diuen a l'esguardadora de la tradició, la dida (Isabel Rocatti), que dins el seu paper es manté tallant la línia que separa la moralitat de la convenció, corrent i descorrent cortines, tapant secrets i buscant entranyes. Tot i això, el nucli és entre elles dues, les dues ultratjades amb l'espera dins seu amb un ser i no voler ser-hi, amb un sentir que arriba massa tard. I mentre una broda, l'altra només cus, vés, perquè sinó la faldilla se li esfilagarsa, i mentre una s'avorreix l'altra no para quieta; una comtesseta, l'altra serventa. Però totes dues havent-se deixat endur pel plaer, el pur plaer, aquella escalfor aquí sota, i aquells ulls que se't fiquen a dins que no els pots dir que no, la mà dins la qual em perdo, la mel que tantes vegades vaig tenir a la boca i tots els plecs que coneixia molt millor que jo. Una de les millors descripcions de l'encís, la pèrdua, el desequilibri que s'obre com una magnòlia, d'un petit pom rugós a una flor de milers de pètals.