La tempestat, un Shakespeare rus

Quan un demiürg s'enfronta a l'última obra, disposa tots els elements per passar comptes. Pròsper invoca La tempestat i fa venir a l'illa paradisiaca els causants del seu exili. Un germà traïdor, un duc destronat, un fill perdut, una filla assilvestrada. De fons la remor del mar i la creença d'una utopia feta realitat, la màgia al servei d'aquell qui ha de recuperar l'honra, la bellesa del costat del seu bé més preuat. Així, entre ones, músiques i la cantarella del rus, anem entrant a les terres pantanoses d'aquesta illa. No hi falten les al·lusions a la la pàtria ideal comuna, on el tsar destronat ha fet la seva llei, amb camperols esclaus amants de llibertat, on l'ànima del poeta que l'ajuda en la creació està lligada a un destí. Fins i tot la paradoxa de la construcció d'un món de somni amb deeses de la fertilitat beneint un casament al que s'hi ha arribat després d'haver fet penitència, fins i tot aquest somni desapareix, es fon, i doncs què us pensàveu que tanta felicitat era real? Encara no m'he alliberat, diu Pròsper, encara Ariel l'ha d'assistir al final de la travesia. N'hi haurà que es perdran per les riqueses, els luxes d'una societat de consum, l'altre somni buit que Rússia s'ha cregut. Finalment, com a bon Shakespeare esperem la tragèdia, hi ha d'haver la mort rondant... La vellesa sàvia com és, però, recupera el que és seu i només vol ara sentir l'aplaudiment i anar a dormir tranquil·la a casa, sense màgia, sense trampes, sense somnis, només el vent i la barca.