27 de maig de 2014

El loco y la camisa: leéme los labios mamá si querés saber la verdad

Quan el boig hi veu més que el savi, surten meravelles d'ingeni. Crec que era a Una dama en apuros, de Tom Sharpe, on algú també s'agafava al peu de la lletra les camises i els pintallavis i les ordres militars o era en un d'Irving. Tan se val. Aquest loco és de Banfield, dins la gran conurbació de Buenos Aires, una casa humil amb poca cosa més que uns sofàs, un termo per al mate, una yerbera, i una planxa. Poca cosa material, però tant per dir que sembla que el text no hi cap a l'escenari. Sembla que se'ls mengi, als actors. ¿Qui no es torna boig amb els abusos d'àvids capitalistes a la cerca de velletes hipotecades per fotre-les fora de la casa? Potser qui no diu les veritats davant d'una realitat que alaba els engominats, és aquell, sí, aquell que forma part de la bogeria material i que no hi veu més que el preu de cada lletra que pot encolomar. Per sort, entre la mediocritat de les nostres vides, alguns oficinistes còmplices, altres mares que no podran dir no, altres fills que voldran tenir aquella taula parada tan perfecta del veí; per sort, entre tot això, en algun moment, si anem al teatre, el somriure no s'esborrarà tan fàcilment i fins i tot ens semblarà que ens foradin el pit. I finalment, serà només teatre, fet amb molt poc, però que ens ha dit molt; uns actors que semblen bojos, poc il·luminats, però que el que fan és donar-te una lliçó de teatre artesanal, fet amb les mans, amb el cor i amb el cos.