Cyrano es desfà del nas?

Teatre en vers per a grans gestes. La rima m'atabala, però també vesteix, fa festa. Surto del teatre amb la cadència dels endecasíl·labs encadenats. Ai Cyrano!, on te m'has quedat? Ficat entre l'ànima que porto agafada amb la faixa, ben estreta, i el cor que no pot sortir per temor a la rauxa. Que n'és de complicada la història, ara tinc un amor, ara una guerra, i després perdo la memòria. Tots els escrits i dites sota el balcó, han quedat foses en trossos de paper amb tinta esborrada, paraula rebregada. Cyrano, no ho veus que no pots ser poeta? No pots viure sense l'ordre, la rima, l'estructura i dius ser un esperit lliure de la cultura. L'amor de Rosaura et porta a la màscara més noble i el nas? el nas et desfà la timdesa, la presumpció d'innocència i desboca la humiltat de la lletjor, la valentia de qui no pot amagar res perquè el pijtor ja ho ensenya. Allà, jau Cyrano, amb el cap de la biga de l'ull que no hi veu i no té nas. Llarga vida als poetes!

Tenir l'ombra al meu costat i desfer-se del dol

El teatre té això, pots estar-ho veient tot i al mateix temps no saber res. La realitat moltes vegades és enganyosa. La mentida i les mitges veritats conviuen, entren en pacte amb l'espectador. Ja n'hem parlat altres vegades. Però és bonic veure com de sobte un personatge canvia com una mitja i pren una decisió de dir, d'on surt ara aquesta? D'on surt aquesta part agre del cor? Hi havia un home bo al bosc li he vist els ulls, tota la veritat era allà, ell és bo mai no faria res. No obstant això, l'ombra et persegueix, la sospita és més forta que un culpa absent, cal articular la paraula, penjar la creu, tancar l'informe. Sense final no hi ha principi. I mentre no arriba el final, la imaginació fa de les seves, perquè queda molt per construir i jo VULL UNA RESPOSTA. Silenci, la vida segueix el seu camí tapat de fulles. A l'altre costat de la riba hi ha la dolçor de l'amor etern, quasi irreal de tan senzill com és. En quina perversió hem arribat que la brutalitat és més creïble que l'amor? No ho sé, però passen les dues hores volant i penses, estimar-se així no hauria de ser tan estrany.

Roger Bernat compta amb nosaltres

Experiència única del neo experiment de la temporada que ja s'acaba. Si em dius Roger Bernat jo paro l'orella i escolto. Sé que després hauré de fer, hauré de triar. Teatre d'espectador actiu. Som dins un teatre, som dins un parlament i votem i decidim, escollim la societat en què volem viure. Però és teatre, ficció. El teatre pressuposa un pacte tàcit, la democràcia també. No traspassaràs la línia vermella, la quarta paret, a no ser que l'artista et doni permís. Pendent de votació, pendents de fer un món més just a cop de referèndum i construint una democràcia mida que és una mentida. La veritat il·luminada per l'artista, oh sí l'artista!, aquell que veu més enllà perquè ha estat dotat d'una sensibilitat i d'unes aptituds no habituals en la majoria. I així, com qui no vol la cosa ens fa reflexionar sobre aquesta merda de democràcia en què vivim i aquesta merda de referèndums que volem. Perquè senyors, senyores, nens i nenes que escolteu Sisa a la matinada (beatus ille), tot és una gran mentida i jo l'artista puc manipular-vos. Veieu fins a quin punt hem arribat sense adonar-vos-en, cabretes dòcils? Ho veieu com cal anar al teatre per entendre moltes coses?

Text de Mamet, interpretació Benet i Jornet

Quatre fracassat d'edat mitjana en un pis es juguen la seva esperança en el futur. S'ho juguen tot a cara i creu, mentre un fa el cafè, un altre roba distret i un tercer es folla una ucraniana. El que està més emmerdat de tots, va perdut, es mou amb dificultat, sembla que allò no sigui casa seva. Benito borda un paper insípid de vida, però ple de matisos de gris. Els jugadors, al Lliure. Un text treballat, crec que universal, que es podria enquadrar en un nihilisme prou postmodern per exportar-lo a fora. Una interpretació que a fora segur que no tindrà aquest tuf de telesèrie, perquè aquesta previsió en la caracterització de personatges no hi serà. i perquè el teatre ja no serà el Lliure, sinó el Picolo. Encara que jo ja no sé què és el Lliure, sempre m'he perdut pel laberint gracienc, ni sé on és en Pau Miró amb els búfals i les girafes, morts per safari institucional?

Tarda de gossos: crispetes i acció compungida

Seiem en un ambient de cinema dels setanta. Lumet a la pantalla, els actors a l'escenari. Crèdits i acció! L'ambient ens transporta a un escena de polis i gàngsters de pacotilla. Un home baixet sembla que ho té tot control·lat, disposa les peces del joc perfectes. Els altres s'ho miren desconcertats. Els temps no són els més propicis per atracar un banc, els rellotges no s'han sincronitzat. Entre trets, nerviosisme i escenes televisives, la confiança comença a fer fàstic i el roce el carinyu. L'espectador s'ho va mirant, amb algun ensurt, amb alguna cullerada. La tarda de fer el gos, el diumenge, ens la passem al Teatreneu. Segurament sortireu amb ganes de seguir la sessió al cine.

Coriolà, mite sec de la tirania

Quan l'orgull fa estralls, ennuvola l'esperit i allò que en diuen seny, noblesa, acaba sent despotisme. Il·lustrat?, cert. Govern del millor dels combatents?, cert. Honor per governar en l'equanimitat del geni?, cert. Però la realitat del pes del blat per la feina feta n'és un altra, ai las! I els tribuns avisen i el senat mira d'on bufa el vent i perquè els aires els siguin favorables ara dic sí, ara dic no. Ciutadans, reuniu-vos i penseu una segona vegada a qui heu donat el poder. Aquell que havia de ser el guardià de les vostres llibertats, ara us les prendrà. I tu, Coriolà, que reps el nom de la ciutat, per si no en tinguessis prou amb dir-te Marcius, amb tenir un origen, l'ambició et fa ser senyor del món. La mare et retorna a casa perquè sembla que la destresa flexible de la teva espasa no respon a l'armonia d'una cançó de bressol. Ajagut, desarmat del vestit de l'honor, impossible de tornar a la terra que agafa arrels profundes, només et queda la mort. Trist final per un home ple de valor, trist final per una democràcia a qui li han pres la veu.

.......

Rigola, torna al Lliure! Mori el teatre complaent, visquin els guants de boxa a les nostres parets.

La monja enterrada en vida: The Revival

Entre una pel·li del Verdi i un diàleg soporífer d'Albert Serra, em quedo amb el xinès tret de lloc de Nao Albet i Marcel Borràs. Sant Bonnín els deixa fer el que volen a La Seca. Entre poesia xinesa i manga ells fan el seu propi revival d'una obra del XIX. Monjos sacrílegs, monges calentes, dones amb antulls difícils d'acontentar i imaginari de dibuixos animats. Riures que no són encapsulats, perquè la creativitat d'aquests dos insolents és fresca i connecta amb un públic àvid de dramatúrgia autèntica, fart d'impostures postmodernes sobre les contradiccions de la generació perduda. Canviem l'autocomplaença per l'escarni, crec que ens pota anar molt millor. Segurament, la tradició cinematogràfica hi té molt a dir i, per tant, la hibridació del gènere, però més enllà de les formes hi ha la voluntat de construir alguna cosa nova. Ja els podeu enterrar vius, que aquest samurais de l'escena sobreviuran.