El cant de la gorgona

El cant de la gorgona (aviat a La Seca) és una cançó d'un grup que sembla que va existir a Finlàndia (nom impronunciable), i és el soroll d'alguna cosa més (també impronunciable, aquest cop perquè no té nom) que se'ls escapa i que volen tocar. Alguna cosa entre pau i fressa, entre vòmit i lleixiu.  Ells són dos, que podrien ser un mateix. Silenci i descontrol de pensaments. Buit i obsessió. Són en una habitació, un hotel, una residència, una presó, un hospital, un alberg, un pis. Són amics, o això sembla, i hi havia una noia que vivia amb ells, podria ser animal també, però sembla que és una noia, una cosa humana que parla i els fa companyia. Hi era, ara ja no hi és. El diàleg entre aquests dos nois és contingut, un joc dramàtic molt complicat, gens fàcil per als dos actors (Albert Prat i Sergi Torrecillas). Entre les ganes de fer-se un lloc d'aquell que potser ha estat alguna cosa i ara ja no és res, ni tampoc ho vol ser; i el que se sent reconfortat pel no-res de l'altre, per la mentida de l'altre. Dos personatges penjant d'un fil de vida, abraçant-se i odiant-se, volent-se separar i sent incapaços de dir adéu a qui ja no hi és, vomitant paraules per tornar a deixar-se en pau, per tornar a riure per primera vegada, per tornar a fer fotocòpies com aquell qui és boig. Així és la vida, la roca de la cançó que és plena de paraules.

Lotte Goes Liquid

Aquest és el títol de la instal·lació escènica, tal com ells mateixos l'anomenen, que es pot veure encara avui a la Nau Ivanow. Retalls de vida en cinc plataformes, un escenari fragmentat per a les situacions de set personatges que naveguen d'un lloc a l'altre, intentant trobar alguna cosa que perduri i a la qual es puguin agafar, com fem també el públic per captar les escenes simultànies que s'hi van produint. Tots outsiders a la seva manera alguns dient-ho més que els altres, altres demostrant-ho i no dient-ho per falsa modèstia, alguns no volent estimar només a una persona, altres buscant un amor etern que es veu que ja no es porta, perquè fins i tot qui el busca tampoc s'ho creu. Enmig, el tic-tac del rellotge que t'avisa que et fas gran, que potser cal tenir fills, que cal reproduir-se per SER. Ànimes que vaguen i que en el moment en què és necessària la unió per aconseguir la comprensió cap a l'altre, la reacció és una unió per no acceptar l'altre i poder seguir en la mateixa individualitat construïda a mida i que és la nostra raó de ser.

Grans paraules, vingudes de sociòlegs contemporanis, però traslladades en un àmbit molt familiar, tant que ens enganxa i se'ns fa insoportablement familiar, haurem d'anar a ofegar les penes com la Lotte o serà la reproducció, la servicialitat, la creació, la contemplació, el silenci la fugida cap endavant?

Esquivel, una comèdia estereofònica

El text original de Llàtzer Garcia es pot veure a la Nau Ivanow. Són 6 actors que ho donen tot per representar una història ben embolicada de personatges que parodien tant gàngsters com neuròtics típics del segle XXI que funcionen a base de tranquimacin i cafè.

Alguns gags amb gràcia per la maestria del bon gest, però massa voltes per acabar arribant allà mateix, vaig pensar ahir. Una comèdia, sí, estereofònica per la música i pels actors, però res més.