Trossos invisibles que et deixen el cor cec

No he escollit haver nascut a un tros invisible d'aquest món. No he triat ser filla d'un país que alguns consideren un botí que poden saquejar fins a la inanició. Per mi la vida era treballar per menjar, dormir i no pensar gaire res més, què vindria després. De la senzillesa d'una cançó de bressol a la reflexió matemàtica abstracta sobre l'infinit relatiu al Teatre Lliure, meravella amb Juan Diego Botto, Astrid Jones, dirigits per Peris-Mencheta: Un trozo invisible de este mundo. De fer-nos veure què és la humanitat i en el punt extrem la incomprensió. Mestissatge que no arriba mai, acostumats a la pulcritud d'una Europa aparentment amb la cara neta, paraules buides de polítics mal intencionats amb cares de bones intencions disfressades de discurs políticament correcte que fa tuf de podrit. Corrupció judicial que no deixa trobar veritats enterrades. Desapareguts que no van dir ni piu. Testimonis que es van perdre. Algú haurà d'explicar la història, doncs, no? La veu que canta (sí, canta!, poesia) i que està enterrada en un CIE, el número que l'identifica com a no ciutadà. Expulsats sota la llei de la pertinença per naixement o exiliats per no desaparèixer del tot: t'han oblidat els carrers de la teva infantesa, et queda el present, la lluita i demostrar dia rere dia que la distància que separa dos i deu de l'infinit no és la mateixa.

Amanit amb dues perles d'avui:

Argentina dicta orden de detención internacional contra cuatro torturadores franquistas - El Diario

El Gobierno pone trabas a un juicio internacional contra crímenes franquistas - El Diario

Ravenhill al Lliure, guerra a la democràcia

Dispara/Agafa tresor/Repeteix és la segona que tasto de Ravenhill, amb la primera ja em vaig quedar que ni fred ni calor, però hi havia escenografia Lluc Castells que era una meravella... Parlo però ara del present del Lliure, diumenge, mig buit, i de Ravenhill per Mestres. Les troianes són cinc dones que ens predisposen per entendre la bona gent i ser-hi de part seva, de quina si no? Elles són la bona gent, nosaltres, també, jo també prenc el cafè cada matí amb la meva mare, poso a adormir el meu fill a les nou, cada dia baixo les escombraries més tard de les nou. Som la bona gent. Així es dóna que elles tot i ser les vencedores, són les vençudes, les troianes que osen superar els déus, que no respecten els pobles i que seran martiritzades. Primer amb un atac frontal, una bomba vinguda del mal i, després, molts altres atacs de terror i sense pietat.

La família que vol tenir la casa segura, no veu que per dins la seva vida és podrida. La dona que vol fer un informe a la perfecció, perquè així ho mana la democràcia, no veu que el seu paper ofega un altre poble, Mar Casas sublim i fa molt bon joc amb la Bel! El qui obliga a estimar, obliga a la democràcia, obliga a la llibertat, no veu que està construint una presó. Només la mare se'n surt, amb bogeria i realities, no cal res més avui dia per viure amb dignitat. Fer el gos i no emprenyar massa i donar-se el luxe de tenir algun estirabot. Després ja plorarem, quan no ens vegi ningú. La Machi ho salva, ho eleva i ho deixa allà. Llibertat i democràcia, quina corrupció del llenguatge, paper mullat, des del minut zero, quan la reparteixen en cartellets tenyits de vermell, color de la sang bruta. 

Tres peces: gos, dona i lloc

Dies que no anava al teatre, dies que no escrivia. Cansament d'hores de no dormir acumulades, també. Poc temps per escriure, sobretot. Escriure requereix de tranquil·litat, anar al teatre i disfrutar d'una obra també. Potser per això no escrivia des de feia temps.

Sigui com sigui, tres han estat les obres vistes en aquests tres mesos: Ivan i els gossos, La Femme gauchère i Sé de un lugar.

Ivan i els gossos

Ja sabeu que és el monòleg d'un nen rus que viu amb gossos? És un nen salvatge, proper al bon salvatge de Rousseau (?), proper a la misèria de Rússia i a la deixadesa de la nostra societat, finalment, doncs, allunyat de Rousseau, que ja sabem que s'equivocava. Conseqüència d'una manca d'amor i, del que és més important, de recursos per alimentar-se, deixat de la mà de Déu. Només li queda la comprensió dels gossos i els altres nens salvatges, vivint fora, expulsat, però integrat en una espècie d'humanitat animal que desprèn, ara sí, amor. Veient-la, no podia deixar de pensar en Lobisón, la fantàstica novel·la de Ginés Sánchez, que diria fins i tot que supera el text d'Hattie Naylor.

La Femme gauchère 

A París, hi ha un teatre amb cites als lavabos, a París la cultura surt cada setmana publicada a 40 cèntims d'euro, en una cosa que es Pariscope. A París, l'IVA per la cultura és del 5,5%, a París diuen que les coses van malament, però jo hi sóc i puc sentir com es respira. Inspira-Expira, i no és difícil. Al Théâtre du Rond-Point, al costat de l'Étoile:

A més, hi fan drames tan profitosos com La Femme gauchère, una novel·la de Peter Handke, adaptada al teatre per Christophe Perton. Ella és la dona esquerrana, maldestre, ella, la que té una il·luminació i un dia diu: vull estar sola. I què faràs tota sola?? Sí, sola i amb un fill. El menjador-sala d'estar és massa gran per fer acollidora la casa, sembla una casa sueca decorada amb mal gust. Ell marxa, el pis es queda més buit. Ella es queda allà, sola. Torna a fer coses que havia deixat abandondes: traduir, sortir, beure, pensar; i en això s'hi troba, és ella oberta al món, tancada a aquells que l'estigmatizen com a producte amargat d'una societat masclista. En algun moment diu: "penso en una vida utòpica en què un home m'estimi pel que sóc i el que esdevindré". El que sóc ara i el que seré demà, sense condicionants, sense camins establerts, o ¿és que potser a les dones, cal domesticar-nos per estimar-nos?, ¿treure'ns els desitjos, la iniciativa? Ni això ni que ens diguin com hem de ser, amb la insolència d'aquell o aquella que es creu fer-te més forta, dient-te com has de viure, com has de reaccionar. La insolència de l'ignorant, diu. Sí, Marianne va feliç, escriu tradueix i se li'n foten tres pitos els discursos que es puguin construir al seu voltant, perquè ella simplement ÉS. Deixeu-la viure en pau i us trobareu tots, inesperadament, en allò que semblava el buit, una nit d'estiu.

Sé de un lugar

I la tercera. Finalment, després d'anar-li al darrere a l'èxit de la temporada passada i actual, m'hi he trobat, al mig. Entro sabent que la ILP de la PAH i de tots els que hi hem firmat ha estat acceptada a tràmit pel congrés amb majoria de dretes, contràries a qualsevol negociació. Sé de un lugar, donde brotan las flores para ti, allí construiremos nuestra casa (res més allunyat d'una realitat que ens escup a la cara dia a dia per la impossibilitat de tenir un lloc per viure). Aquest èxit de flamenco pop dels 70 dóna nom a la peça d'Iván Morales que triumfa, perquè tots busquem aquest lugar para nuestra casa, i com diu Beré el més important és menjar, dormir i l'amor. Amb aquests tres pilars construïm una casa, la de Beré i Simón, que són dos, però que sembla que enlloc de ser una barraca, de quatre parets, simple, sigui un gratacels de 80 plantes. En quins pous ens fiquem per no dir, no voler acceptar...? Molts, i per molt inútils que semblin, tots ells necessaris. Alarcón està fantàstica, ho he de dir. La vida dóna unes voltes... i ella que forta en totes les voltes, els marejos, els precipis, i ell que babau, que incapaç d'acceptar, de veure, d'anar més enllà, però que comprensible al mateix temps la seva ceguesa. Real i magnífic, com el gong final de la cançó. 

Em venc la Pàtria per un Rothko

Quina paradoxa ser periodista amb un fill que només diu veritats, quina paradoxa després fer-se polític pensant que ara sí que faré allò que sempre he volgut fer, perquè fins ara el meu camí era errat. Del tempteig del discurs, a la proclama sense embuts. M’atreveixo a alçar el crit davant d’una massa que mira interessada (?) la televisió, incitant a l’acció i m’abandono a allò que un dia vaig voler ser i no em van deixar: un home de profit per la meva pàtria. Així Pàtria va, de Jordi Casanovas, estrenada al Temporada Alta ara al Teatre Lliure, flotant a la deriva. Torrent d’independència d’una terra que ha de ser lliure que viu oprimida, per un costat, somni d’infantesa barrejat amb il·lusions perdudes, per l’altre. Miquel Reventós es creu una història d’un passat, en el qual s’hi troba bé, per recrear la imatge d’aquell que vindrà i vencerà amb el cor dels humils i la veritat dels herois. Casanovas, però, encertadament ha dit que va escriure l’obra intentant esbrinar quina és la seva postura davant aquesta eufòria reventosiana que ara estem vivint també en carn pròpia —compte, no només és ficció— i aquí ve Rothko i l’expressionisme abstracte (i jo diria Motherwell). Aquí hi ha l’esteta que branda la seva pintura de traç ferm —i mentider— com el racó on s’expressa, on hi ha els seus amics, on es troba com a casa, on l’emoció es desboca. No és això potser la pàtria més estreta i més triada? Mentrestant, però, hi ha una dona, sí sempre hi ha d’haver una dona o dues en el millor dels casos: l’una que s’aferra a la família, “ets un mal pare!!”, sembla que vulgui dir, i l’altra que viu les intrigues de The Wire a la catalana amb accent anglès. Tot plegat em quedo amb el vermell i el negre i l’elegia a una república que algú va entendre abans que nosaltres.

"I hate this city" The Master & Margarita

Sóc el dimoni perquè el fill de déu va existir. No tinc casa, no vinc d'enlloc, em quedo aquí ara, però no sé on seré demà.  Em diuen Woland, però em pots dir com vulguis. Amb aquest personatge misteriós es coordinen les múltiples històries d'un Moscou que comença una aventura comunista en paraules, surreal en els fets. Un dimoni no hi és tan estrany, tot i la parafernàlia utòpica del discurs imperant. Un mal és necessari per tan de bé impostat. Només un personatge omniscient, a més, pot veure la multiplicitat d'històries de comitès literaris mediocres i a la vegada d'escriptors esquizofrènics amb històries bíbliques.

Esclar, és una obra mestra ben articulada, no hi falta ni hi sobra res i tot té el seu sentit. Així, la història paral·lela de Ponç Pilat, qui comdemnà Jesús a la creu, és la història de l'inici de la humanitat occidental basada en dos eixos: la culpa i la misericòrdia. Tímidament, el text ha estat transformat per fer més evident aquesta relació. La misericòrdia com element distorsionador per al neoliberalisme, no hi ha espai per a la compassió. Jesús era un looser que treia de polleguera a Ponç Pilat, no hi ha espai per a loosers en una societat concebuda per ser pefecte com la de l'era comunista, sí que n'hi ha per a la nostra era, però sempre sota l'estigma de la inutilitat econòmica de l'outsider. La conclusió, doncs, és que no devia ser gaire fàcil ser un outsider que veu dimonis i éssers fantàstics als carrers de Moscou a principis del segle XX, tampoc devia ser gaire fàcil ser escriptor i enamorar-se.

L'amor, eterna presó dels amants poetes, però túnel de sortida de la realitat gris. Només el poeta i els amants fugen de la rectitud ja sigui amb gats bojos o cavalls alats. L'escapatòria és filla del mal, de bracet amb Woland, i de la reescriptura eterna de les veus de l'antigor que relaten una redempció que va portar cua. Escapatòries per aconseguir la immortalitat. La misericòrdia potser et farà cèlebre al cap dels anys, la via ràpida és ballar despullada pels carrers i  llançar-se al buit, preneu-ne nota.

Roger Bernat compta amb nosaltres

Experiència única del neo experiment de la temporada que ja s'acaba. Si em dius Roger Bernat jo paro l'orella i escolto. Sé que després hauré de fer, hauré de triar. Teatre d'espectador actiu. Som dins un teatre, som dins un parlament i votem i decidim, escollim la societat en què volem viure. Però és teatre, ficció. El teatre pressuposa un pacte tàcit, la democràcia també. No traspassaràs la línia vermella, la quarta paret, a no ser que l'artista et doni permís. Pendent de votació, pendents de fer un món més just a cop de referèndum i construint una democràcia mida que és una mentida. La veritat il·luminada per l'artista, oh sí l'artista!, aquell que veu més enllà perquè ha estat dotat d'una sensibilitat i d'unes aptituds no habituals en la majoria. I així, com qui no vol la cosa ens fa reflexionar sobre aquesta merda de democràcia en què vivim i aquesta merda de referèndums que volem. Perquè senyors, senyores, nens i nenes que escolteu Sisa a la matinada (beatus ille), tot és una gran mentida i jo l'artista puc manipular-vos. Veieu fins a quin punt hem arribat sense adonar-vos-en, cabretes dòcils? Ho veieu com cal anar al teatre per entendre moltes coses?

Text de Mamet, interpretació Benet i Jornet

Quatre fracassat d'edat mitjana en un pis es juguen la seva esperança en el futur. S'ho juguen tot a cara i creu, mentre un fa el cafè, un altre roba distret i un tercer es folla una ucraniana. El que està més emmerdat de tots, va perdut, es mou amb dificultat, sembla que allò no sigui casa seva. Benito borda un paper insípid de vida, però ple de matisos de gris. Els jugadors, al Lliure. Un text treballat, crec que universal, que es podria enquadrar en un nihilisme prou postmodern per exportar-lo a fora. Una interpretació que a fora segur que no tindrà aquest tuf de telesèrie, perquè aquesta previsió en la caracterització de personatges no hi serà. i perquè el teatre ja no serà el Lliure, sinó el Picolo. Encara que jo ja no sé què és el Lliure, sempre m'he perdut pel laberint gracienc, ni sé on és en Pau Miró amb els búfals i les girafes, morts per safari institucional?

Coriolà, mite sec de la tirania

Quan l'orgull fa estralls, ennuvola l'esperit i allò que en diuen seny, noblesa, acaba sent despotisme. Il·lustrat?, cert. Govern del millor dels combatents?, cert. Honor per governar en l'equanimitat del geni?, cert. Però la realitat del pes del blat per la feina feta n'és un altra, ai las! I els tribuns avisen i el senat mira d'on bufa el vent i perquè els aires els siguin favorables ara dic sí, ara dic no. Ciutadans, reuniu-vos i penseu una segona vegada a qui heu donat el poder. Aquell que havia de ser el guardià de les vostres llibertats, ara us les prendrà. I tu, Coriolà, que reps el nom de la ciutat, per si no en tinguessis prou amb dir-te Marcius, amb tenir un origen, l'ambició et fa ser senyor del món. La mare et retorna a casa perquè sembla que la destresa flexible de la teva espasa no respon a l'armonia d'una cançó de bressol. Ajagut, desarmat del vestit de l'honor, impossible de tornar a la terra que agafa arrels profundes, només et queda la mort. Trist final per un home ple de valor, trist final per una democràcia a qui li han pres la veu.

.......

Rigola, torna al Lliure! Mori el teatre complaent, visquin els guants de boxa a les nostres parets.

La nostra classe i la de ningú més

Volíem ser modistes, bombers, actrius, fusters... i acabem matant-nos els uns als altres. Polònia, de país dividit a país unit en la diferència, de la diferència a l'extermini. La història oficial carrega la culpa als alemanys, si no van ser ells, eren els russos i si no els austríacs. Tenir els enemics a casa tant de temps et dóna arguments de pes per carregar-los tots els morts. Així és com el que comença com una neteja de la nació es converteix en l'essència d'ella mateixa i els que són de la nostra classe no poden ser de cap més. La solitud de la uniformitat. L'absurditat dels espirals de pàtria, nació, fe, orgull, defensa. La brutalitat en mans d'homes que s'acosten a l'animal. La nostra classe torna les paraules a un episodi silenciat de la història polonesa, en què els de casa són els botxins, en què els cops de l'odi van ser més forts que els somnis innocents d'un grapat de nens d'escola.

Esperant un sentir

Entre llençols blancs d'immaculada rutina i gelosies per on passen rajos de llum escassos hi ha dues dones Cornèlia (Marta Marco) i Rosa (Clara Segura) a l'Espera, al Teatre Lliure. També hi ha una tercera en discòrdia, vella, lletja, amargada, arrugada, seca, crec que no hi ha pitjos insults que tots aquests que es diuen a l'esguardadora de la tradició, la dida (Isabel Rocatti), que dins el seu paper es manté tallant la línia que separa la moralitat de la convenció, corrent i descorrent cortines, tapant secrets i buscant entranyes. Tot i això, el nucli és entre elles dues, les dues ultratjades amb l'espera dins seu amb un ser i no voler ser-hi, amb un sentir que arriba massa tard. I mentre una broda, l'altra només cus, vés, perquè sinó la faldilla se li esfilagarsa, i mentre una s'avorreix l'altra no para quieta; una comtesseta, l'altra serventa. Però totes dues havent-se deixat endur pel plaer, el pur plaer, aquella escalfor aquí sota, i aquells ulls que se't fiquen a dins que no els pots dir que no, la mà dins la qual em perdo, la mel que tantes vegades vaig tenir a la boca i tots els plecs que coneixia molt millor que jo. Una de les millors descripcions de l'encís, la pèrdua, el desequilibri que s'obre com una magnòlia, d'un petit pom rugós a una flor de milers de pètals.

Sobre el concepte de rostre, en el fill de Déu: heretgia i redempció

Buscant el rostre de Jesús, Castellucci es troba amb la realitat crua de l'amor i el lent camí cap a la mort en vida. Si aquest rostre del (potser) Quattrocento italià que presideix tot l'espectacle ens acapara la bondat de la tradició, quina actitud hem de tenir cap al fill que pacient recull les restes d'un pater familia que es va desintegrant minut a minut. Si el moment és grotesc, la contraposició d'una imatge beatífica i l'escena crua encara ho és més. I si déu tenia un fill, quin paper tenia el fill en tant que realitat tangible, quin sacrifici va fer Jesús per redimir al seu pare, per salvar-lo? És equiparable, aquest bon fill s'hi pot trobar? I per què té tot el mobiliari, el fill de l'escena, no Jesús, esclar, de color blanc? Per què ens entestem a vestir la realitat de l'idelisme del minimalisme, del color neutre, de la puresa que xoca amb el color de merda barrejada amb sang? Castellucci se'n riu indirectament del rostre del fill de Déu durant tota la primera part, a veure si ets capaç d'aguantar-ho això: la vida fa pudor de merda.

Per si no queda clar el primer missatge, el segon, més contundent, a cops de bomba de mà, contra el rostre del fill de déu, o dio! dirien els italians. Amb i bambini, sí, aquest element de puresa infinita i d'innocència no absenta de veritat. Nosaltres també som fills i juguem amb tu, Jesús, mira, fem sonar arandeles de granades i te les llancem a la cara. Tot plegat és més tangible que esperar el perdó de déu, és més clar que deixar-se martiritzar per la culpa del pecat etern.

Amb la cerca del qui, i on sóc jo respecte a déu, respecte al meu pare, la resposta és amor i alliberació: You are not my shepherd.

Creació dialèctica a M.A.D. (Mutual Assured Destruction)

Els principis de la guerra freda deien que només calia activar un botó perquè el món saltés pels aires, mentre el silenci de les bombes s'estenia, les taules d'escacs sostenien, paraven cops. Així, Bobby Fisher i Boris Spasski s'enfrontaven el 1972 per determinar amb l'estratègia de les peces quina de les dues potències tenia la potència intel·lectual per guanyar l'altre. Ho podem veure amb pèls i senyals a M.A.D. de Ferran Dordal i Àlex Serrano. Amb l'estratègia s'hi barreja, no només raons d'estat òbvies, també una manera d'entendre el món, un respecte a un savoir faire, un tempo de pam 'moc fitxa' pam 'ara ho faig jo' i un procés molt humà enmig d'una por extrema, inhumana, a la destrucció. Mentre la guerra no arriba, els principis deixen de tenir sentit i el 1989 tot s'esfuma, però els personatges queden. La seva imatge, però, es desfà entre mite, consum i vida. Pablo Rosales i Diego Anido ens ho expliquen en duel, amb tempo de partida d'escacs i entrem en el cervell de l'estratega amb el mateix anar i venir de mans que aturen el comptador, de guerres que desvien l'atenció, de destrucció allunyada i de mentides ben vestides. Els personatges surten a la palestra, al final, i amb la subtilesa de la partida mental es desfan en el vaivé de la vida, mentre sona al nostre cap un món ideal on dos països prou bojos com per haver fet un pacte tàcit de destrucció massiva són capaços ara de banagloriar-se i fer-ne un mite un dia i al següent oblidar-se'n.

Rodrigo García Experience

Feia temps que ho tenia pendent i ahir vaig tastar l'experiència de Rodrigo García amb Muerte y reencarnación de un cowboy. Dos homes es barallen o fan l'amor, depèn de com t'ho miris, amb dues guitarres elèctriques. Rerpercuteixen sonorament, fan tot el soroll possible i hi afegeixen crits i esquellerincs. Mitja hora d'agonia, d'agonia de mort. Després de la follia dos triangles a la carretera i un cos que es reblinca de dolor. De dins un en surt l'altre, d'uns calçotets i una samarreta en surten dos homes, un es queda a terra, cos inert, l'altre vola, gràcilment cap a un passadís sense fons. El passadís de fusta és saccejat per la duresa de les petjades, pels cops de puny d'un i l'altre, mentre sostenen una caixa de plomes fràgils, de piu-piu (de màquina o real, no ho sabem). Al final del túnel, una geisha i el piu-piu es desemmascara amb la fragilitat del pollet, ara alliberat. La geisha fa festa amb els dos salvatges, mentre ells sense escrúpols li refreguen el penis per la cara. En algun moment un istant poètic fora del cub de fusta, amb el cowboy que reneix i el paisatge que se l'emporta, que l'allibera, que cavalca vital. Després es torna a la caixa i de la caixa a la sensació mortuòria, del piu-piu ofegat, de la caixa amagada, de la geisha utilitzada, de la llengua tallada, de les discussions sense sentit d'un reality show barat. Soroll, brutícia, bombes. Silenci. Comença la paraula i també el discrus banal de verborrea nihilista, de postmodernitat buida, contradictòria, de jo per sobre els altres i no sé si aquí comença alguna cosa, però en aquest punt, ja estic massa tocada com per entrar-hi seriosament i només puc esbossar un somriure hieràtic, d'aquests que segons el text de Rodrigo García, li foten tanta ràbia, per l'absurditat del riure i de la comunitat que aquest implica. Potser només una mica de morfina en vena em faria riure en la soledat que cal per entrar-hi, per ser-hi i gaudir-ne.

Com prendre't el pèl amb una hora i mitja

Més hi penso i més veig que ahir ens van prendre el pèl als 4 que havíem pagat entrada per anar a veure Flashing Bodies, Action Six: The Casting. La proposta era fer un càsting amb la gent del públic... però diria que ja estaven triats, o si res més no, van triar els que ja tenien la cara per fer-ho. Fer el què? Doncs unes escenes (mudes, d'imatges tan sols) de El Balcó de Jean Genet. D'entre el públic n'havia de sortir el càsting per després fer una sessió de fotos per muntar les diferents escenes d'aquesta obra de teatre. Els personatges van sortint i o són tots actors o tenen un aguante impressionant. Sigui com sigui, són professionals de la modernor. Ells s'ho passen bé, els que observem i prou (perquè no ens han triat), ens preguntem si n'hi ha per tant, i si l'objectiu: fer un llibre de fotos de les escenes representades, realment val la pena? i si realment val la pena fer tot aquest muntatge, tota la paramenta. Acabo pensant que el que necessiten no és el càsting, sinó el públic que pugui riure'ls una mica les gràcies i sentir-se més afalagats i si paguen quatre duros millor. Mentrestant, els altres anem fent el préssec.

Contínuum de fluorescents a Vida de Lázaro

A la vida aprenem a estar alerta i, un cop el perill ha passat, a deixar-nos anar i anem conformant un moviment de tensió i destensió constant, que és el fluir de l'existència. La llum, amb el fluorescent, va passar de ser tensió a ser extensió i va ser aquest fet tan paradoxal, que una cosa associaciada a la momentaneïtat i a la durada finita d'un punt definit es fes llarga, constant i plena, el que va portar a Lázaro a traficar amb fluorescents. Però, ¿quina és la Vida de Lázaro segons Nicole Balm, Jordi Bover i Ladislav Sôukup? Doncs la d'un foraster pels seus veïns d'Espinavell, la d'un geni per als senyors de la masia on vivia de petit, a Vilafant, que ja li van pagar els estudis, la d'un enamorat, segons una russa burleta i narcisista, la d'una ment privilegiada envoltada de cèlebres intel·lectuals, segons les fotografies, la d'un místic que s'alimentava d'arrels i plantes seguint les danses síries d'origen oriental, com en un contínuum, segons les cartes que Nicole ens llegeix. Sigui com sigui, Lázaro sembla que va ser això i molt més i Balm ens ho explica amb paraules, expressió, moviment, Bover hi posa ciència i Sôukup hi posa música i algunes maldestres paraules en castellà/anglès. Les estrelles, com a punts intermitents d'un foc que ja s'ha apagat, parlen d'amor i sembla que anuncïin la mort i una vida que li queda molt per recordar.

Hamle.t.3 no és una altre drama existencial

Amb aquest títol penso que m'he ficat un cop més en un forat de profunda reflexió filosòfica sobre l'ésser i el no ésser. Però no! Hamle.t.3 és i no és un palla mental. Ho és perquè s'hi barregen un esquimal, uns fumats jugant a la play, un evangelitzador, unes cocacoles, un bon western i uns al·lienígenes. Aquests elements són prou contundents com per preguntar-nos, què hi fem aquí?, què volen de nosaltres?, per què ens inventem històries absurdes per ser feliços?, per què dins nostre hi ha un ésser freak que buscarà plaer en un moment que pot ser tan ximple com qualsevol altre? Vés. Aquesta seria la segona part: i què? No cal fer cap discurs, perquè l'existència ja és prou complicada i amb les escenes que s'hi monten ja ens n'adonem. Tot plegat amb frescor i joventut que és el que cal per anar tirant endavant maneres de fer teatre que no siguin les clàssiques, perquè aquestes ja sobreviuen pel seu propi pes.

Dues dones que ballen, soles

Al Teatre Lliure de Gràcia avui es representava, amb penes i treballs (dos sortides del públic durant el primer acte, unes anades i vingudes d'"ara la meva amiga que ha hagut de sortir s'ha deixat el bolso" i un "avui tothom se'n va" de la Lizaran) Dues dones que ballen, de JM Benet i Jornet. He de dir que no havia vist mai cap obra del gran pare del fulletó televisiu català a escena, però sí que n'havia llegit alguna, i trobo que aquesta està molt bé. El text és punyent, és dur, és sentit, és autèntic. Té un revés que et deixa distreta i et fa pensar en les dones, la solitud que se'ns menja, la duresa de la vellesa i de tenir família que no et vol. Dues dones que es troben arraconades pels altres, però també volgudament tristes: l'una amb un algú que no vol oblidar, l'altra amb l'única motivació, com ella diu, de la merda dels tebeos, però que és la seva merda. Totes dues es van aguantant, com poden, com totes les parelles que saben que tenen una fi inexorable i que, per tant, el patetisme de l'eternitat fins a la mort se'ls fa insuportable. La sornegueria de la vella ho fa tot més fàcil d'empassar i el passotisme de la jove, menys dramàtic i acaben sent "una mica no sé què", "perquè amigues, amigues, no". La llàstima de tot plegat és que mentre la Lizaran, com la Sardà, fa allò tan genial de ser una gran actriu i interpretar com si fos bufar i fer ampolles; l'Alícia Pérez fa el que pot al seu costat.

Sardà diu Sagarra al Lliure de Gràcia

De fet, Sardà, no diu, sinó que vesteix, interpreta i exposa Sagarra fins a emocionar-nos. Els textos ben triats del muntatge de Cané són els pilars, hi estarem d'acord, perquè Sagarra és casa nostra, però la Sardà ens agafa de bracet i ens hi fa entrar, com si fòssim hostes d'un palau ple de peces de valor incalculable.

Una mica de textos d'actualitat, del present de llavors, que acaba sent també el present d'ara, que amb tanta raó escrivia Sagarra (amb la Rambla i els seus plans impossibles, amb el futbol i tanta tonteria i amb el mar que tot ho envolta, que tot ho veu i que tot ho transforma). Una mica de poesia de la vida i de la mort, d'aquella que ens cantava la mare quan érem petits i que Sardà amb el seu savoir faire únic ens reviu amb calidesa. I una mica de teatre, perquè el monòleg de La Rambla de les Floristes i la rèplica de Glòria a Roser de L'hostal de la Glòria ens deixen garratibats per la senzillesa impossible del mestre.

Sagarra (romàntic al segle XX quan ja no estava de moda) es fica dins Sardà que diu, llegeix, interpreta i la fa més gran del que ja és.

Celebració absurda

Pinter és l'anglès que retrata la societat benestant amb diàlegs portats a carrerons sense sortida. Al Lliure de Gràcia podem veure ara Celebració, l'última peça d'aquest dramaturg. Tres parelles en un restaurant van clavant-se punyals, subtilment, motivats per dues situacions de conveniència: un aniversari de casats i un sopar duna parella poc convincent. Quan hi ha hipocresia i el que es voldria dir no es diu, el que s'acaba ensenyant és el pitjor de nosaltres mateixos. Així, el text construït de manera senzilla, però incisiva, va desfent les aparences de les quals viuen tots els personatges.

Tanmateix, en el muntatge de Pasqual la comicitat que el patetisme d'aquesta gent hauria de provocar, no és tal. No ho sé que és el que hi faltava, cohesió entre actors?, exageració de l'absurd?, un càsting més ben fet?, una escenografia més pràctica?. En definitiva les cartes eren bones, perquè Pinter és bo (i Pasqual també!), però alguna cosa va fer que no rigués a gust ahir, que no em creiés la parafernàlia.

Molta festa a L'hort dels cirerers

L'hort dels cirerers, de Thèxov, és un text que s'alimenta de records, de passat rememorat i impossible de reviure, entre altres coses perquè ja es veu a venir que res tornarà a ser igual, encara que tota la família torni de París. Així, en L'hort dels cirerers adaptat per Mamet i dirigit per Manrique al Romea sembla com si aquests records fossin un afegitó, com si la pèrdua de la casa, de l'estatus i dels símbols que aguanten la família no fos per tant.

L'adaptació se centra més en l'anècdota, en si es casen o no es casen Varya (C. Genebat) i Yermolay Lopakhin (D. Selvas), que no pas en la pena i la tristesa que Lyubov Ranevskaya (M. Guallar) està passant. Així els personatges dels fills agafen rellevància i també la seva interpretació destaca per sobre dels personatges més grans que passen sense pena ni glòria, tot i escarressar-s'hi amb crits i gracietes. David Selvas, espectacular, enquadra l'ambició i la venjança d'una classe que ha lliutat per ser propietària i que ara, orgullós, fa tot el possible per remenar les cireres i aconseguir allò que ell i tots els seus predecessors s'han guanyat treballant. L'altra banda de la família sembla que s'ho passa molt bé, mentrestant, hi ha molta festa i mentre la festa continua ningú recorda la tragèdia. Encegats per la guirnaldes i les cançons boniques, tampoc arriben a emocionar l'espectador i Guallar, especialment, va fregant la línia del sentiment vertader, però no hi acaba d'entrar. D'aquesta manera, quan caldria enfonsar-s'hi tot sona fals, impostat: plors, crits, gestos exagerats.

Potser el meu record encara està massa impregnat de la versió de Pasqual de fa 11 anys al Lliure amb Anna Lizaran, amb un teatre que es tancava, amb una història d'un edifici i una institució que acabaven un cicle. Aquell cop tot era massa rodó perquè no fos perfecte; avui, les notes projectades al teló al principi i final de l'obra, que pretenen centrar-nos també el lloc que ocupa l'obra en la biografia de l'escriptor i fer així més èpica una peça que ja ho és per la mateixa història que explica, m'han semblat un cop més un recurs que acaba provocant tot el contrari: desconnexió.