No he escollit haver nascut a un tros invisible d'aquest món. No he triat ser filla d'un país que alguns consideren un botí que poden saquejar fins a la inanició. Per mi la vida era treballar per menjar, dormir i no pensar gaire res més, què vindria després. De la senzillesa d'una cançó de bressol a la reflexió matemàtica abstracta sobre l'infinit relatiu al Teatre Lliure, meravella amb Juan Diego Botto, Astrid Jones, dirigits per Peris-Mencheta: Un trozo invisible de este mundo. De fer-nos veure què és la humanitat i en el punt extrem la incomprensió. Mestissatge que no arriba mai, acostumats a la pulcritud d'una Europa aparentment amb la cara neta, paraules buides de polítics mal intencionats amb cares de bones intencions disfressades de discurs políticament correcte que fa tuf de podrit. Corrupció judicial que no deixa trobar veritats enterrades. Desapareguts que no van dir ni piu. Testimonis que es van perdre. Algú haurà d'explicar la història, doncs, no? La veu que canta (sí, canta!, poesia) i que està enterrada en un CIE, el número que l'identifica com a no ciutadà. Expulsats sota la llei de la pertinença per naixement o exiliats per no desaparèixer del tot: t'han oblidat els carrers de la teva infantesa, et queda el present, la lluita i demostrar dia rere dia que la distància que separa dos i deu de l'infinit no és la mateixa.
Amanit amb dues perles d'avui:
Argentina dicta orden de detención internacional contra cuatro torturadores franquistas - El Diario
El Gobierno pone trabas a un juicio internacional contra crímenes franquistas - El Diario
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada