Creació dialèctica a M.A.D. (Mutual Assured Destruction)

Els principis de la guerra freda deien que només calia activar un botó perquè el món saltés pels aires, mentre el silenci de les bombes s'estenia, les taules d'escacs sostenien, paraven cops. Així, Bobby Fisher i Boris Spasski s'enfrontaven el 1972 per determinar amb l'estratègia de les peces quina de les dues potències tenia la potència intel·lectual per guanyar l'altre. Ho podem veure amb pèls i senyals a M.A.D. de Ferran Dordal i Àlex Serrano. Amb l'estratègia s'hi barreja, no només raons d'estat òbvies, també una manera d'entendre el món, un respecte a un savoir faire, un tempo de pam 'moc fitxa' pam 'ara ho faig jo' i un procés molt humà enmig d'una por extrema, inhumana, a la destrucció. Mentre la guerra no arriba, els principis deixen de tenir sentit i el 1989 tot s'esfuma, però els personatges queden. La seva imatge, però, es desfà entre mite, consum i vida. Pablo Rosales i Diego Anido ens ho expliquen en duel, amb tempo de partida d'escacs i entrem en el cervell de l'estratega amb el mateix anar i venir de mans que aturen el comptador, de guerres que desvien l'atenció, de destrucció allunyada i de mentides ben vestides. Els personatges surten a la palestra, al final, i amb la subtilesa de la partida mental es desfan en el vaivé de la vida, mentre sona al nostre cap un món ideal on dos països prou bojos com per haver fet un pacte tàcit de destrucció massiva són capaços ara de banagloriar-se i fer-ne un mite un dia i al següent oblidar-se'n.

Anita Coliflor: ¡faltan besos es primavera!

Amb el plaer d'haver escoltat avui al Círcol Maldà un text petit i bonic, Anita Coliflor de Pablo Rosales, em disposo a escriure alguna cosa que pugui estar-ne a l'alçada. Feia calor al Maldà, però anxovats, esperant les cerveses del bar que no arribaven estàvem distrets per tot el que passava escena. Crec, però no em vull equivocar, que els personatges que s'havien trobat en aquest bar imaginari tenien molta necessitat de parlar i de ser escoltats, de beure cervesa també, però més de poder dir una bajanada rera l'altra i que tingui sentit per algú. Ocurrència rera ocurrència anem entrant en un univers paral·lel, on de tant en tant hi ha cascades de silenci i també algun improperi, alguna pujada de to i molts riures estrepitosos d'un públic entregat. Els personatges: una parella a l'estil de Bouvard i Pécuchet, dues 'dones de' avorrides de la vida (una amargada, l'altra que no sap mai què dir), una minyona del poble, un que ven fruita i que es pensa que tot té sentit gràcies al xoxo de les dones del qual n'està ferventment enamorat, (d'això i de les fruites), un pastor que és el més solitari i més lúcid de tots i dos simpàtics mims que ens ajuden a enganxar-nos a la cadira en un loop de bar sospitós i tot sense alcohol. No sabem si és aquesta abstinència que ens fa riure o és el text, espectacular, que ens acosta al millor teatre absurd contemporani. Sigui com sigui, jo no m'ho perdria.