3 de març de 2013

Ravenhill al Lliure, guerra a la democràcia

Dispara/Agafa tresor/Repeteix és la segona que tasto de Ravenhill, amb la primera ja em vaig quedar que ni fred ni calor, però hi havia escenografia Lluc Castells que era una meravella... Parlo però ara del present del Lliure, diumenge, mig buit, i de Ravenhill per Mestres. Les troianes són cinc dones que ens predisposen per entendre la bona gent i ser-hi de part seva, de quina si no? Elles són la bona gent, nosaltres, també, jo també prenc el cafè cada matí amb la meva mare, poso a adormir el meu fill a les nou, cada dia baixo les escombraries més tard de les nou. Som la bona gent. Així es dóna que elles tot i ser les vencedores, són les vençudes, les troianes que osen superar els déus, que no respecten els pobles i que seran martiritzades. Primer amb un atac frontal, una bomba vinguda del mal i, després, molts altres atacs de terror i sense pietat.

La família que vol tenir la casa segura, no veu que per dins la seva vida és podrida. La dona que vol fer un informe a la perfecció, perquè així ho mana la democràcia, no veu que el seu paper ofega un altre poble, Mar Casas sublim i fa molt bon joc amb la Bel! El qui obliga a estimar, obliga a la democràcia, obliga a la llibertat, no veu que està construint una presó. Només la mare se'n surt, amb bogeria i realities, no cal res més avui dia per viure amb dignitat. Fer el gos i no emprenyar massa i donar-se el luxe de tenir algun estirabot. Després ja plorarem, quan no ens vegi ningú. La Machi ho salva, ho eleva i ho deixa allà. Llibertat i democràcia, quina corrupció del llenguatge, paper mullat, des del minut zero, quan la reparteixen en cartellets tenyits de vermell, color de la sang bruta.