Lo único que necesita una gran actriz es una gran obra y ganas de triunfar: la ràbia del carreró ple de miralls

Entrem en una petita habitació d'uns 30 m2, les actrius es preparen per començar. El públic assegut, apilotonat en grades, tot i el poc espai, còmodes. L'acció comença frenètica el diàleg és ràpid viu. Clara i la senyora, de Les criades de Genet als baixos d'un local que podria ser Mèxic DF, però també París els anys 40, Madrid? Barcelona?

Aii! són 15 minuts de molta roba i poc sabó i tan neta que la volen! L'aigua corre i les paraules volen. Clara menudeta, la Senyora amb ben bé uns 180 kilos, obessa. Sembla que hi ha un joc de vestir-se i desvertir-se i enmig la subversió, la inversió de la marginació a la sublimitat del llenguatge i de les (no-)classes socials. Són les criades que fan de senyora o la criada i la senyora? Són dues feres desbocades donant tota la seva energia per ser una bona actriu.

Per triomfar es necessita un gran paper i ganes de triomfar i elles, en un soterrani, ni cortas ni perezosas, s'ho munten. En el joc de la tria, una obra que ho diu tot, sense dir res de la fama ni de les celebrities, però sí de la cerca d'una sortida dins la cel·la, a la desesperada. Una obra en què, quan qui fa de Senyora és una obessa i qui fa de Clara és una anorèxica, s'esdevé una nova lectura: la imatge i el cos també apareixen en primer pla.

Li diu puta, li diu anorèxica, li diu gorda, li diu marrana, bruta, puta gorda pinche mierda de anoréxica cerda. I silenci i només cos. Queda el moviment sord de les gotes de l'esponja que regalima i el conte de les nenes que, per ballar, ho havien de fer d'amagat del seu pare. Reclusió de la dona en barrots fets de píxels de càmera digital, de pantalla d'alta resolució, de lleis moralistes, i també a Madrid cridant amb força, al Matadero, des de Mèxic, amb potència i art.

Trossos invisibles que et deixen el cor cec

No he escollit haver nascut a un tros invisible d'aquest món. No he triat ser filla d'un país que alguns consideren un botí que poden saquejar fins a la inanició. Per mi la vida era treballar per menjar, dormir i no pensar gaire res més, què vindria després. De la senzillesa d'una cançó de bressol a la reflexió matemàtica abstracta sobre l'infinit relatiu al Teatre Lliure, meravella amb Juan Diego Botto, Astrid Jones, dirigits per Peris-Mencheta: Un trozo invisible de este mundo. De fer-nos veure què és la humanitat i en el punt extrem la incomprensió. Mestissatge que no arriba mai, acostumats a la pulcritud d'una Europa aparentment amb la cara neta, paraules buides de polítics mal intencionats amb cares de bones intencions disfressades de discurs políticament correcte que fa tuf de podrit. Corrupció judicial que no deixa trobar veritats enterrades. Desapareguts que no van dir ni piu. Testimonis que es van perdre. Algú haurà d'explicar la història, doncs, no? La veu que canta (sí, canta!, poesia) i que està enterrada en un CIE, el número que l'identifica com a no ciutadà. Expulsats sota la llei de la pertinença per naixement o exiliats per no desaparèixer del tot: t'han oblidat els carrers de la teva infantesa, et queda el present, la lluita i demostrar dia rere dia que la distància que separa dos i deu de l'infinit no és la mateixa.

Amanit amb dues perles d'avui:

Argentina dicta orden de detención internacional contra cuatro torturadores franquistas - El Diario

El Gobierno pone trabas a un juicio internacional contra crímenes franquistas - El Diario