5 de juliol de 2015

Les idees a vegades es fan realitat

Som al Centro Dramático Nacional, a dins hi ha un escenari amb butaques i a dins de l'escenari una taula de ping-pong i prou, de moment. L'espectacle comença i les idees fetes realitat se superposen, magistralment, i d'una taula de ping-pong et fiques sense saber-ho en un partit de ping-pong d'enginy. És la creació feta teatre, és metateatre fet dins un teatre que fa de laboratori. Las ideas, diuen, i en aquest títol: un meravellós joc de paraules, perquè el que veurem són idees portades a la realitat. És el fet. És el mecanisme mateix de la creació portat a escena.

Primer discutint sobre la verasimilitud del creador, diuen "¿puede una persona con síndrome de Down ser creadora?, ¿puedes creerlo?, ¿cómo hacemos para que sea verosímil?" I en el moment de voler-ho fer verosímil no estàs ja dibuixant un prejudici? No estàs demanat al públic que es col·loqui en el moment reflexiu que et fa dir: "Puc pensar això?" "Ho estic pensant?" i "Si ho penso, vol dir que és així com ho hauria pensat des de bon principi?". Així, des del principi, l'efecte mirall posa el creador en el seu lloc: manipulador d'idees i de públic; i també posa al públic en el seu lloc: ésser voluble o tenir consciència crítica?

Sigui com sigui, l'obra segueix en una bonica i acurada reflexió metateatral, en el text i també en la posada en escena: imatges superposades sobre una taula de ping-pong, de moments passats que es repeteixen el present que s'enregistren i es reprodueixen sincronitzadament, perpètuament. "Solo de pensarlo me mareo" diu el mestre i jo penso en la frase de Borges: "los espejos y la cópula son abominables, porque multiplican el número de los hombres". En Las ideas es multiplica també el moment de la creació teatral, en una mise en abîme tan perfecta que no sembla calculada, tan calculada que sembla improvisada: l'(im)posSIble allà mateix. 

Finalment, l'obra també ens porta a pensar: dins el joc del que és real i el que faig perquè sembli real on queden les idees? On queda allò que copsem per després poder discutir-ho, portar-ho al nostre dia a dia, a la taula de la tertúlia d'havent sopat, a les converses de cafè amb els amics? És a dir, si l'artifici és també realitat calculada i si la realitat calculada pot ser real, què en fem dels polítics que surten en pantalla de plasma, què en fem de la realitat no actuada i dita real? Què en fem d'aquestes idees venudes com a reals que són les que han d'ajudar-nos a configurar el nostre govern, la nostra política, el nostre dia a dia? I tot això entretinguts, passant una hora rient i veient experiments que tot i semblar absurds provoquen reflexions com aquestes.