Molta festa a L'hort dels cirerers

L'hort dels cirerers, de Thèxov, és un text que s'alimenta de records, de passat rememorat i impossible de reviure, entre altres coses perquè ja es veu a venir que res tornarà a ser igual, encara que tota la família torni de París. Així, en L'hort dels cirerers adaptat per Mamet i dirigit per Manrique al Romea sembla com si aquests records fossin un afegitó, com si la pèrdua de la casa, de l'estatus i dels símbols que aguanten la família no fos per tant.

L'adaptació se centra més en l'anècdota, en si es casen o no es casen Varya (C. Genebat) i Yermolay Lopakhin (D. Selvas), que no pas en la pena i la tristesa que Lyubov Ranevskaya (M. Guallar) està passant. Així els personatges dels fills agafen rellevància i també la seva interpretació destaca per sobre dels personatges més grans que passen sense pena ni glòria, tot i escarressar-s'hi amb crits i gracietes. David Selvas, espectacular, enquadra l'ambició i la venjança d'una classe que ha lliutat per ser propietària i que ara, orgullós, fa tot el possible per remenar les cireres i aconseguir allò que ell i tots els seus predecessors s'han guanyat treballant. L'altra banda de la família sembla que s'ho passa molt bé, mentrestant, hi ha molta festa i mentre la festa continua ningú recorda la tragèdia. Encegats per la guirnaldes i les cançons boniques, tampoc arriben a emocionar l'espectador i Guallar, especialment, va fregant la línia del sentiment vertader, però no hi acaba d'entrar. D'aquesta manera, quan caldria enfonsar-s'hi tot sona fals, impostat: plors, crits, gestos exagerats.

Potser el meu record encara està massa impregnat de la versió de Pasqual de fa 11 anys al Lliure amb Anna Lizaran, amb un teatre que es tancava, amb una història d'un edifici i una institució que acabaven un cicle. Aquell cop tot era massa rodó perquè no fos perfecte; avui, les notes projectades al teló al principi i final de l'obra, que pretenen centrar-nos també el lloc que ocupa l'obra en la biografia de l'escriptor i fer així més èpica una peça que ja ho és per la mateixa història que explica, m'han semblat un cop més un recurs que acaba provocant tot el contrari: desconnexió.