Agost: retrat d'una família i d'alguna cosa més

Agost, l'obra de Tracy Letts que es representa ara al TNC sota la direcció de Sergi Belbel, és una oda a la família, entesa com es vulgui. Des del principi em preguntava, tindrà molt d'americana la peça? Doncs bé, és ianqui, perquè negar-ho, l'autor ho és, seria absurd no trobar-hi trets que només poden ser americans: està situada en un estat desèrtic del "no" mid-west Oklahoma, té uns personatges tarats per l'efecte de la "planura" i last but not least hi surt una "nativa americana", també anomenada "índia". Aquest últim detall fa que sigui eminentment americana i també que traspassi més d'una frontera, gràcies al personatge de la "índia", Johnna, s'obre el conflicte i també és ella que dins l'obra és l'ull que tot ho veu i que se situa més enllà de la peculiar família. Espectador dins el mateix escenari, fa possible que tinguem dues perspectives d'un mateix argument i, mentre una família lluita per sobreviure entre alcohol, mentides i barbitúrics, una nació/terra/humanitat s'ho mira fent veure que no entén res, però posant la melodia precisa que tanca el cercle.

Dins: la família que es dibuixa, s'engresca en retalls rocambolescos i en comportaments propis de qualsevol societat benestant. Hi reconeixem tics indefugibles de les relacions filioparentals, portats a un extrem còmic, que ens allibera. Tot queda fantàsticament amanit per les interpretacions excepcionals d'Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Abel Folk, Rosa Renom, Maife Gil i Jordi Banacolocha, els altres actors i actrius, tampoc rebaixen el nivell. La direcció està feta amb encert, amb la intenció que es mereix una bona peça i un bon teatre de text. M'he reconciliat amb Belbel.

L'escenografia, que en el TNC sol ser força impressionant i més a la Sala Gran, aquest cop té un sentit en la seva magnitud i ens sorprèn per com acompanya a algunes coses petites amb l'estampat del sofà o les golfes fetes exprés per acollir-hi Johnna. Tampoc la il·luminació hi és supèrflua i tant mostra la sensació de xafogor enganxosa, com en alguns moments, la claredat de les idees dites en veu alta.

Ja deia que enyorava Lizaran, avui afegeixo que enyorava també el teatre de text ben dirigit i una peça al Nacional amb tanta força.