Shakespeare ja ens acostuma a deixar baldats, per l'autenticitat del seu teatre, però si a sobre el veiem passat pels ulls del mestre Ostermeier i interpretat per la companyia del Schaubühne la cosa ja és estratosfèrica. Aquest Othello se m'ha menjat per dins, m'ha arribat a l'ànima i com ja em va passar amb el Hamlet fa dos anys he rigut i he plorat. Rigut, perquè el text de Shakespeare té moments per treure ferro, però també perquè la ironia tan ben filtrada per actors com Iago, excel·lent en tots els matisos, fa que els muntatges d'aquest director no siguin una adaptació més d'un clàssic fet a la moderna. Plorat, perquè és un drama i és un "embolica que fa fort veïna", la incomunicació de parella pot fer estralls, d'un bonic començament sense paraules, passem a l'absurditat de qui creu qualsevol cosa de qui no pot ni deixa parlar.
Les paraules però vénen precedides per la música de vent i percussió, matemàtica pura, així és com comença el muntatge. Després Otel·lo es despulla, Desdèmona, interpretada per Eva Meckbach amb una força terrible, el toca tendrament, el llit que cavalga en les aigües d'una escenografia magna però gens supèrflua passa a un segon pla, encara que és l'origen de tot un malentès. Entre ells, alguns neons els separen de la realitat, formant una presó d'amor. A partir d'aquí l'enveja i la set de venjança farà que la mentida es vagi teixint amb l'ajuda inefable de Iago que encendrà la gelosia d'Otel·lo, implicant-hi tots els possibles pretendents i jugant contra el seu senyor i a favor seu. L'argument ja el sabeu, Iago és un malparit, parlant clar, i aquí l'actor Stefan Stern sap treure-li tot el profit. El muntatge ofereix, però, instants de bellesa que no vull deixar passar com la declaració d'amor d'Otel·lo davant el pare de Desdèmona, com l'escena final: el llit on morirà Desdèmona sembla fet d'encenalls de gel. Arriba a un cor que ja no és cor perquè Otel·lo el llença i ens deixa desvalguts amb la seva ceguesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada