Avui, per circumstàncies d'allò que anomenem vida, una mica més apagada que no pas desatada he arribat a la Beckett, amb expectatives, però amb ganes també de deixar fluir una mica la ment. Memo és memòria i és precisament una reconstrucció dels passos que fa la nostra sanvitxera (digueu-ne cervell) a l'hora de processar records. Coreografies apreses, tactes i sons que ens transporten, imatges que exploten rere flaixos d'aniversari. Mari Carmen s'integra en cada postura que veiem des de l'altre costat de la vida, la del passiu espectador, que dibuixa presències, recorre experiències, es figura un camí. Com ho han fet, ens ho recorden, els mateixos actors, muntant aquella escena que no surt o aquella altra que recorda també les vacances a una ria gallega (?) de la qual ara ja no recordo el nom. Loops, obsessions, evocacions, memòria que s'escola entre cintes de casset i globus que intenten sobreviure al temps i la gravetat. Això i un sofà que va perdent vent: una imatge final que és bellesa.
(esta va por ti abuelo...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada