Sagarra només en privat

Crec que Sagarra mereix ser llegit i segurament Vida privada és una novel·la puntal de la literatura catalana, que s'aproxima a Proust, segons les paraules de Sarrahima que Xavier Pla cita en el pròleg, reproduït en el programa de mà. Aquesta Vida privada que veiem al Lliure ara ens dóna trossos de bona literatura, d'imatges ben poètiques d'una decadència molt ben descrita, Sagarra hi té un bon mèrit aquí, els actors també. La narrativitat, però, pot jugar una mala passada a la teatralitat, com aquí passa i com és molt fàcil que passi quan s'adapta una novel·la, Albertí ha apostat per un joc difícil. Els narradors que es van intercalant, amb més o menys fortuna, situen escenes que s'acompleixen amb petits gags de la doble moral burgesa que poden arribar a esbossar una rialleta, a vegades acompanyats de música en viu a mode de cabaret amb vestits preciosos i cançons de l'època molt ben treballades, inclús amb cops d'efecte. El retrat de la vida privada, de la sexualitat amagada, dels racons obscurs del barri xino i de les famílies de casa bona i mals costums de principis de segle XX que Sagarra va dibuixar tan bé en la seva novel·la aquí el vivim a través de paraules i el gest, la imatge, se'ns fa llarga i, esclar, més enllà de l'interès històric, sociològic i fins i tot literari, hi ha també el teatre; això és el que hi he trobat a faltar, necessari, al meu entendre, perquè Sagarra es llegeixi fora dels cercles privats i traspassi aquest qualificatiu d'escriptor a destemps.