Platonov, un canalla rus

M'encanten els drames russos, m'encanta Txèhov, m'encata veure com s'ho fan per posar en escenea tot el melodramatisme d'aquest teatre i també veure com ens posem en la pell d'aquesta societat decadent, mai prou lluny de la nostra, desgraciadament.

A Platonov ens trobem amb un personatge arrogant, canalla, mal carat i, així tot, totes li cauen als peus. La dona bleda (C. Pastor), la dona casada amb l'amic (E. Gelabert), la muller/mama que l'espera per al descans del guerrer (Machi), la dona intel·lectual, lliure (M. López). Rússia es desintegra mentre Platonov (Arquillué) va assenyalant les febleses d'estafadors i d'hipòcrites que tenen pes dins la política del país. Diu que respecte a tothom i després se'n riu. S'odia a ell mateix i és incapaç d'estimar els altres.

Aquesta obra de joventut de Txèhov no té potser la profunditat d'altres, però no deixa de ser interessant sobretot pels papers de les dones que, sorprenentment, estan molt ben perfilades. Sobre el muntatge em va agradar l'escenografia i quan miro qui l'ha fet ho entenc, Max Glaenzel, sempre encertat, fa que els teatres grans no es mengin l'espectacle, sinó que li donin profunditat, tot el que contrari del que comentàvem en l'anterior post. Tampoc vull oblidar la bona direcció i els més de quinze actors que treballen en conjunt i brillen també en conjunt. Gràcies a tot això decadència, abisme, amor i mort arriben a un acord força perfecte.