Fin de partida a Salt

Vaig anar al teatre de Salt per primera vegada ahir, em cau a prop, però no m'hi havia atansat mai. És un teatre petit, però molt digne, amb una cartellera que sempre trobo interessant. Dissabte, doncs, s'hi representava Fin de partida de S. Beckett, direcció del polonès Krystian Lupa i amb la companyia Teatro de la Abadía en el repartiment. Tres factors que feien que no pogués passar per alt una cita com aquesta, tenia les entrades des del mes de febrer/març i estava expectant per veure què m'hi trobaria.

Primer Beckett, ningú ha dit que sigui un autor fàcil de digirir. El seu teatre amb un sentit sobre la responsabilitat de l'home dins la seva vida, amb les decisions i la manca de força, amb l'espera d'un no-res sempre present, és profundament existencialista. No cal que us ho digui. Segon, la compañía del Teatro de la Abadía, déu meu! quins actorassos, he vist coses tan bones d'aquesta gent, això és teatre de veritat fet a Madrid i m'encanta. I què dir de Lupa, doncs a part de ser ara per ara un dels directors més respectats de Polònia, del teatre Stary de Cracòvia, va ser l'impulsor també d'un teatre modern dins els clàssics i amb aquesta cosa tan polonesa de la fatalitat de l'home portada en un extrem de pauses inacabables, de silencis plens, que aquí es veia tan bé.

El buit en el món i la tragèdia que lliga a quatre personatges igualment desgraciats, per ser únics i no poder-ne escapar. Tan sols entre els progenitors (Nagg i Nell) s'escapa un petit somriure, estan de tornada i són els que més a prop de la mort es troben. La maduresa (Hamm), la joventut (Clov) són més fotudes: una perquè el cap és clar, però l'energia li falla, l'altra perquè no pot caure en la immaduresa i seguir sencer, no pot anar-se'n i reviure. Depenents uns dels altres, no s'entén la seva existència sense la proció que l'altre els demana. I així i tot, tots quatre personatges troben petits moments d'evasió que et fan dir "avanzo", fins i tot dins el buit la vida té algun sentit. M'agrada aquesta frase de Lupa treta de la wikipedia parlant de l'obra:

"En la obra funciona esa enorme fuerza del niño que ha sentido daño y mata y que siempre es la fuente principal del mal. Hamm es un rebelde que ha llegado al mal y después no sabe cómo desprenderse de él. Algo que a menudo nos ocurre: nos convertimos en recipientes del mal y los caminos al bien nos parecen hipócritas y repugnantes."

L'escenografia claustrofòbica i també el tempo feien que en alguns moments l'obra es fes difícil de pair. Tot i això la mestria dels actors i un argument captivant arreglaven el conjunt.