Responsabilitat vs. romanticisme a El Petit Eiolf

En aquest Ibsen que podeu veure a la Sala Beckett fins al 15 de maig hi té lloc una batalla entre els sentiments calculats i passats per l'embut de l'home responsable i els sentiments autèntics i desbocats d'una dona (o fins i tot de dues dones). El petit Eiolf és obra de maduresa, diuen, però jo hi veig el mateix amor per la vida lliure de Casa de nines, de Hedda Gabler. Els homes, els dos homes, suposades encarnacions de la virilitat, es debaten per al seu proper projecte vital que haurà d'implicar terceres persones per donar sentit a la seva vida, tenyint-ho tot de grans idees de responsabilitat i de deure. Idees i paraules pròpies de tot ésser amb una crisi existencial flagrant, pensereu, i sí us donarem la raó. Perquè aquí qui bé obra és qui es deixa emportar per al sentiment, ja sigui d'amor o d'encís pel simple fet de viure. Aquells que hi posen trabes intel·lectualitzades, plenes de bones intencions, però massa racionals al cap i a la fi, s'acaben trobant en carrerons sense sortida i en camins tan estèrils que fan que allò que amb tant d'esma han buscat no ho acabin trobant mai. Genial Ibsen, aquí emmarcat en fusta de càlida llar nòrdica, i genials actors que encarnen les seves paraules: arrenquen llàgrimes i somriures de tendresa.