El dimarts va tenir lloc un d'aquests esdeveniments que tenen com a objectiu primer de tot captar l'atenció del vianant desprenvingut i després explicar-nos una història o donar-nos motius per imaginar-nos-en una. Com dèia, el dimarts, des del Centre d'Art Santa Mònica, sortia un carro que transportava un cub de metracril·lat i a dins un executiu. A fora del cub, tres paraigües deixaven anar aigua que queia al carrer. A fora el cub dues marionetes construïdes sobre la persona que les movia de forma emotiva, mentre anaven descobrint l'aigua, deixant-se mullar.
El carro després es movia cap a l'Escola Oficial d'Idiomes, mentre les marionetes començaven una dansa ancestral en honor a la pluja, a l'aigua, amb moments molt tendres propiciats per la música i els moviments encertats de les actrius. Després d'una petita cercavila us podeu imaginar què passa: l'aigua passa a ser un bé privat que controla l'executiu del cub. Una petita reflexió sobre l'aigua i els agents implicats que en comercialitzen (a vegades fins a l'extorsió) el seu ús. Una proposta d'Enginyeria sense fronteres i la Cia. Una mica d'aquí i d'allà que esperem que tingui continuïtat, més que res, perquè despertar una mica de la somnolència de la ciutat sempre està bé.
Que em perdonin els astres per no haver escrit quan tocava aquesta entrada, sembla que al cel li ha vingut bé ploure aquesta tarda per protestar. Ara que, qui l'hi diu protesta, no entén que per sort això és el curs de la natura que encara ens sorprèn precisament perquè no podem dominar-la. Llarga vida a l'aigua i al foc de la terra, ja m'enteneu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada