14 de maig del 2010

Fatalitat i dialèctica

Entre fatalitat i dialèctica es mou l'espectacle d'Albert Serra que es va estrenar ahir als Radicals Lliure: Pulgasari.

Un fet real és el punt de partida per l'obra; a més de quatre paraules clau: memòria, política, amor, exili. De primer, Serra presenta un escenari amb una tela trasl·lúcida al mig. Una dona cau morta, la banda sonora d'una pel·lícula (potser la mateixa pel·lícula en la qual es basa també tot plegat) sona de fons. Aquest és el prefaci, després vindran quatre actes, que no són menys desconcertants que aquest principi mut. L'escenari i tot el pati de butaques s'emplenen de fum, ben bé durant 10 minuts ningú parla. Quan l'espectador ja no veu absolutament res una dona enceta el diàleg evocant un paisatge. La manca de visió amplifica el sentit de les paraules. La memòria fa acte de presència i sabem que una història d'amor es va truncar ara fa quatre anys. S'hi barregen elements surreals, monstres gegants i llagostes, per sota flueix un lirisme que esfereix. Els actors no es mouen, recorden, s'expliquen amb cadència contínua, no direm que fàcil és cert. Els ah! han perdut l'emoció, però al revés del que podríem pensar, transmeten un sentiment amagat, ple de pèrdua i patiment. Ella: "el paradís és l'absència de desig", " hi havia dies que no pensava res".

Segon, la política, el pare, l'home que pensa, la racionalització de la vida: la dialèctica vs. el cinema, els somnis, el fill, l'amor: la fatalitat. Treballar és l'objectiu principal de la vida, l'artista somia, no viu la realitat. Somiar és inútil. Estimar és un invent. La veu penetrant que ens fica dins la lògica del comunisme, la veu que ho sap tot perquè tot ho ha fet l'home.

Tercer, l'amor. Retrobament de fill, dona i pare. Es perceb la fatalitat, es perceb el monstre que vol aixafar consciències, la vida sense futur, la impossibilitat de ser lliure en un país que imposa felicitat programada.

Quatre, la victòria: l'exili a Suïssa. Un nou horitzó després de la memòria, la guerra i el patiment. Ell l'agafa fort, no es pot creure que siguin allà, ella no sap per on començar de tantes coses per explicar-li com té, de tanta llibertant que sent.

Text, molt de text, molta declamació, no sabria dir-vos si pedant o no... però alguna cosa va molestar el públic, també alguna cosa que no va arribar. A mi em van capturar les paraules.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada