T'estimes més callar que viure en llibertat?

Electra plora al Nacional i li diu frases tan colpidores com aquesta del títol a la seva germana Crisòtemis. Al principi la ràbia i el dol es barregen, no sabríem dir quina de les dues guanya. El record del pare, Agamèmnon, mort a mans de la mare, Clitemnestra, i el seu amant, Egist, és la raó de ser d'Electra, la seva raó de viure. Acompanyen les seves paraules de dolor i les disputes amb la mare una estàtua d'estil giacomettià, que presideix l'escenari en un dels costats, de l'altre un xiprer. La justícia dels vius i la impotència dels morts ultratjats. I després, ja només ens cal esperar el desenvolupament de la tragèdia, amb música de fons, com ho feien els grecs. L'argument no avança si no és amb Orestes que torna de l'exili, malgrat que li han fet creure a la mare que és mort, amb una cèlebre descripció d'una carrera de carros que estremeix. Sí, hi ha també el reconeixement d'Electra després, la tensió emotiva entre els dos, perquè ella sense ell està perduda. I l'assassinat. Malgrat la tragèdia, un alleujament et recorre l'espinada, no sé si per la música de Bob Dylan (no em treia el Billy de Kid del cap) o per la certesa de saber que s'ha fet justícia com Electra necessitava. En tot cas res d'això seria possible sentir-ho sense la magnífica interpretació de la Clara Segura, columna (dòrica) d'aquest espectacle, encara que els altres (Anna Güell i Mercè Anglès sobretot) no en desfan la perfecció, sinó que l'enriqueixen. Què més us puc dir? Si hi aneu, ja ho sabeu us trobareu aquelles petites sorpreses d'en Broggi que fan que un cop rere l'altre em digui que veure aquest director sempre val molt la pena.