Copacabana: cuina i teatre a la Biblioteca de Catalunya

La combinació pot semblar estranya: llibres, teatre i cuina? Anem per pams, la Biblioteca de Catalunya, ja ho sabeu, té un espai on es presenten propostes teatrals, eliminem doncs els llibres. Copacabana és el nom d'un cabaret, amb lleugers records cubans, antillans en el qual estem convidats com espectadors/actors a la biblioteca; un espectacle muntat al voltant d'un petit restaurant cabaretero que ens transporta a ritmes caribenys i menjar de cuina fusió feta a petites porcions: crispetes al curry, carpacció de pebrot (perquè ja ho diuen que de pebrots en tenen), crêpe de verdures, espeguetis andantes i un bon postre de xocolata. Ideal per fer un mos mentre veus un espectacle que també passa bé i et fa riure sense ennuegar-te. Al voltant del cabaret una sèrie d'artilugis que són com pastissos sorpresa, ja que amaguen espectacles dintre del mateix espectacle: d'ombres, de titelles, de dansa imaginativa amb quatre parracs, de fer riure amb quatre coses. Alguns moments sembla que la salsa no lligui amb tant de condiment, però crec que el tot fa el fet i te'n vas amb un bon regust sobretot pel gest del actors que es construeixen a partir de tics graciosos, però molt ben treballats.

Sagarra només en privat

Crec que Sagarra mereix ser llegit i segurament Vida privada és una novel·la puntal de la literatura catalana, que s'aproxima a Proust, segons les paraules de Sarrahima que Xavier Pla cita en el pròleg, reproduït en el programa de mà. Aquesta Vida privada que veiem al Lliure ara ens dóna trossos de bona literatura, d'imatges ben poètiques d'una decadència molt ben descrita, Sagarra hi té un bon mèrit aquí, els actors també. La narrativitat, però, pot jugar una mala passada a la teatralitat, com aquí passa i com és molt fàcil que passi quan s'adapta una novel·la, Albertí ha apostat per un joc difícil. Els narradors que es van intercalant, amb més o menys fortuna, situen escenes que s'acompleixen amb petits gags de la doble moral burgesa que poden arribar a esbossar una rialleta, a vegades acompanyats de música en viu a mode de cabaret amb vestits preciosos i cançons de l'època molt ben treballades, inclús amb cops d'efecte. El retrat de la vida privada, de la sexualitat amagada, dels racons obscurs del barri xino i de les famílies de casa bona i mals costums de principis de segle XX que Sagarra va dibuixar tan bé en la seva novel·la aquí el vivim a través de paraules i el gest, la imatge, se'ns fa llarga i, esclar, més enllà de l'interès històric, sociològic i fins i tot literari, hi ha també el teatre; això és el que hi he trobat a faltar, necessari, al meu entendre, perquè Sagarra es llegeixi fora dels cercles privats i traspassi aquest qualificatiu d'escriptor a destemps.

Memo: (un, dos, mari carmen, quatre)

Avui, per circumstàncies d'allò que anomenem vida, una mica més apagada que no pas desatada he arribat a la Beckett, amb expectatives, però amb ganes també de deixar fluir una mica la ment. Memo és memòria i és precisament una reconstrucció dels passos que fa la nostra sanvitxera (digueu-ne cervell) a l'hora de processar records. Coreografies apreses, tactes i sons que ens transporten, imatges que exploten rere flaixos d'aniversari. Mari Carmen s'integra en cada postura que veiem des de l'altre costat de la vida, la del passiu espectador, que dibuixa presències, recorre experiències, es figura un camí. Com ho han fet, ens ho recorden, els mateixos actors, muntant aquella escena que no surt o aquella altra que recorda també les vacances a una ria gallega (?) de la qual ara ja no recordo el nom. Loops, obsessions, evocacions, memòria que s'escola entre cintes de casset i globus que intenten sobreviure al temps i la gravetat. Això i un sofà que va perdent vent: una imatge final que és bellesa.

(esta va por ti abuelo...)

Lotte Goes Liquid

Aquest és el títol de la instal·lació escènica, tal com ells mateixos l'anomenen, que es pot veure encara avui a la Nau Ivanow. Retalls de vida en cinc plataformes, un escenari fragmentat per a les situacions de set personatges que naveguen d'un lloc a l'altre, intentant trobar alguna cosa que perduri i a la qual es puguin agafar, com fem també el públic per captar les escenes simultànies que s'hi van produint. Tots outsiders a la seva manera alguns dient-ho més que els altres, altres demostrant-ho i no dient-ho per falsa modèstia, alguns no volent estimar només a una persona, altres buscant un amor etern que es veu que ja no es porta, perquè fins i tot qui el busca tampoc s'ho creu. Enmig, el tic-tac del rellotge que t'avisa que et fas gran, que potser cal tenir fills, que cal reproduir-se per SER. Ànimes que vaguen i que en el moment en què és necessària la unió per aconseguir la comprensió cap a l'altre, la reacció és una unió per no acceptar l'altre i poder seguir en la mateixa individualitat construïda a mida i que és la nostra raó de ser.

Grans paraules, vingudes de sociòlegs contemporanis, però traslladades en un àmbit molt familiar, tant que ens enganxa i se'ns fa insoportablement familiar, haurem d'anar a ofegar les penes com la Lotte o serà la reproducció, la servicialitat, la creació, la contemplació, el silenci la fugida cap endavant?

Fantasmes i ànimes trasbalsades

Broggi torna amb de Filipo i una comèdia de malentesos a la napolitana: Questi fantasmi. Pasquale i Maria van a viure a un casa que diuen que està encantada. Pasquale, cornut i espantat, és el pal de paller d'aquesta representació, una ànima en pena, tal com diu el programa de mà. Tony Laudadio, l'actor que el representa, fa de tot, de marit segur, d'apoderat, de caguetes, de cantant d'òpera, de romàntic, de seductor. Si bé al principi sobta la dicció, un pèl diferent per ser napolità, ens hi acostumem de pressa. Sense Pasquale l'obra no té sentit, per tant es tracta d'un personatge que ha de ser coherent i ho és. Pel que fa als altres actors també estan impecables, es veu la bona direcció, el savoir faire de Broggi, que no deixa mai cap gest a l'aire, cap expressió que no sigui estudiada. També hi trobem el que ja és habitual en el seu teatre, cants a capella que posen la pell de gallina, gens impostats. Comparant, encara que sigui en va, diria que Natale in casa Cupiello era una obra més rodona d'aquest autor italià, la coralitat de la història et feia pensar que el text estava més treballat. Tot i així, aquests fantasmes no perden cap bri de comicitat i de bon teatre.

Una alenada d'absurditat

Ionescu un dels referents del teatre de l'absurd es representa al Romea amb La lección. Es tracta d'un aire d'absurditat còmica que distreu, uns diàlegs ben teixits, unes unitats que desconcerten. De fet, aquesta obra del dramaturg romanès estava basada en les tres unitats per fer callar els que es queixaven de la seva avantguarda, però de carca, l'obra, no en té res. La relació alumna (Itziar Miranda) -professor (Manel Barceló) tantes vegades explotada en totes les formes d'art possibles per la morbositat, per la relació de poder que desencalla l'erotisme, aquí fa un volta més i ensenya la perversitat. El llenguatge, el més perillós dels estudis, per com es pot arribar a manipular i a manipular-nos, substret i recreat a gust del professor fins a la paranoia absoluta, fins a la tortura. El símil del packman al fons de l'escena ens diu molt del tàndem. La tercera en discòrdia, Marie (Maica Barroso), s'ho mira, avisa, és la veu de la consciència tèbia i inútil. Manel Barceló fa por per com teixeix el paper complex del professor i hi ajuda a tot plegat la bona il·luminació, molt encertada en els obscurs passatges i primmirada en les situacions de més tensió.

Kòstia mata una gavina

Ahir a la Villarroel una nova adaptació de Txèhov, en aquest cas la de Martin Crimp de La gavina. Es tracta d'un text ric perquè parla de diferents generacions que no s'entenen, d'amors que no arriben a enlloc i d'intents d'èxit que acaben amb fracàs. Sota la direcció de David Selvas i amb l'adaptació del britànic era d'esperar una aproximació que fugís del convencional o si res més no que s'hi enfrontés. Diria que La gavina que ha dirigit Selvas fa petits intents per arribar a alguna cosa nova i es queda també en un intent, ho dic per recursos que ja comencen a ser un pèl suats com fer fer als actors un playback, perquè és divertit i queda bé...

Tot i això, em va agradar l'espectacle d'ahir i hi vaig trobar la Rosa Renom espectacular, amb molta força i vitalitat. L'escenografia també força ben trobada, de Max Glaenzel i Estel Cristià. Em van agradar el gest dels actors, gens postís i també Manel Sans en el paper de Piotr Sorin, perquè retransmitia humanisme, proximitat, dins la desfeta de la malaltia. Mentre que l'únic que hauria de ser el pilar on tots es recolzessin, el Dr. Eugeny Dorn, trontollava una mica, potser massa llunyà per ser humà?