Platonov, un canalla rus

M'encanten els drames russos, m'encanta Txèhov, m'encata veure com s'ho fan per posar en escenea tot el melodramatisme d'aquest teatre i també veure com ens posem en la pell d'aquesta societat decadent, mai prou lluny de la nostra, desgraciadament.

A Platonov ens trobem amb un personatge arrogant, canalla, mal carat i, així tot, totes li cauen als peus. La dona bleda (C. Pastor), la dona casada amb l'amic (E. Gelabert), la muller/mama que l'espera per al descans del guerrer (Machi), la dona intel·lectual, lliure (M. López). Rússia es desintegra mentre Platonov (Arquillué) va assenyalant les febleses d'estafadors i d'hipòcrites que tenen pes dins la política del país. Diu que respecte a tothom i després se'n riu. S'odia a ell mateix i és incapaç d'estimar els altres.

Aquesta obra de joventut de Txèhov no té potser la profunditat d'altres, però no deixa de ser interessant sobretot pels papers de les dones que, sorprenentment, estan molt ben perfilades. Sobre el muntatge em va agradar l'escenografia i quan miro qui l'ha fet ho entenc, Max Glaenzel, sempre encertat, fa que els teatres grans no es mengin l'espectacle, sinó que li donin profunditat, tot el que contrari del que comentàvem en l'anterior post. Tampoc vull oblidar la bona direcció i els més de quinze actors que treballen en conjunt i brillen també en conjunt. Gràcies a tot això decadència, abisme, amor i mort arriben a un acord força perfecte.

De Müller a Èsquil i tiro perquè em toca

Ahir s'obria el Grec amb l'estrena de Prometeu, s'obria oficialment per alguns la temporada de festivals d'estiu. Força encorbatats i vestidets, és una nit una mica màgica i obrir el Grec suposo que deu ser un plaer, amb una gran responsabilitat al darrere.

La Portaceli feia els honors: una escenografia grandiloqüent que no es veia bé de pertot arreu amb una torre massa alta per al poc ús que després se'n feia. Actors desconnectats, trajos que es mullen a l'aigua de sota la passarel·la, la Carme Elies, Prometeu, lligada i intentant fer veure amb massa dramatisme la bellesa del seu gest: haver donat el foc als humans, amb l'ajuda de Gabriela Flores, un Cor ben seré, creïble, que aguanta cantarelles i pujades i baixades de ritme. Una Pepa López, Oceà, que li vol treure del cap l'enfrontament inútil amb Zeus, el déu dels déus, i que fa una aparició ràpida i sense gaire més sentit. Una pausa abrupta (?) dedicada a parlar de les misèries quotidianes del segle XXI (petroli, polítics corruptes, guerres i nota superficial futbolera que no hi podia faltar); sorprenent Ío (Lluïsa Castell) que fent un monòleg de dona ultratjada per Zeus torna al seu destí que serà alliberador de Prometeu al cap de 3.000 anys, tal com ironitza Hermes (David Bagés) en una altra incursió al micro. Tot ben deslligat i barrejant naps amb cols.

Prometeu, el que ha donat el foc als homes i que els déus han comdemnat, Prometeu, el que ho ha donat tot i és oblidat. Sí el missatge l'entenem perquè ens el repeteixen, però no perquè ens arribi, no perquè els visquem, al final ens importen tres pitos Prometeu i els altres reivindicadors, només volem marxar del Grec i això és una pena, no us sembla?

Fin de partida a Salt

Vaig anar al teatre de Salt per primera vegada ahir, em cau a prop, però no m'hi havia atansat mai. És un teatre petit, però molt digne, amb una cartellera que sempre trobo interessant. Dissabte, doncs, s'hi representava Fin de partida de S. Beckett, direcció del polonès Krystian Lupa i amb la companyia Teatro de la Abadía en el repartiment. Tres factors que feien que no pogués passar per alt una cita com aquesta, tenia les entrades des del mes de febrer/març i estava expectant per veure què m'hi trobaria.

Primer Beckett, ningú ha dit que sigui un autor fàcil de digirir. El seu teatre amb un sentit sobre la responsabilitat de l'home dins la seva vida, amb les decisions i la manca de força, amb l'espera d'un no-res sempre present, és profundament existencialista. No cal que us ho digui. Segon, la compañía del Teatro de la Abadía, déu meu! quins actorassos, he vist coses tan bones d'aquesta gent, això és teatre de veritat fet a Madrid i m'encanta. I què dir de Lupa, doncs a part de ser ara per ara un dels directors més respectats de Polònia, del teatre Stary de Cracòvia, va ser l'impulsor també d'un teatre modern dins els clàssics i amb aquesta cosa tan polonesa de la fatalitat de l'home portada en un extrem de pauses inacabables, de silencis plens, que aquí es veia tan bé.

El buit en el món i la tragèdia que lliga a quatre personatges igualment desgraciats, per ser únics i no poder-ne escapar. Tan sols entre els progenitors (Nagg i Nell) s'escapa un petit somriure, estan de tornada i són els que més a prop de la mort es troben. La maduresa (Hamm), la joventut (Clov) són més fotudes: una perquè el cap és clar, però l'energia li falla, l'altra perquè no pot caure en la immaduresa i seguir sencer, no pot anar-se'n i reviure. Depenents uns dels altres, no s'entén la seva existència sense la proció que l'altre els demana. I així i tot, tots quatre personatges troben petits moments d'evasió que et fan dir "avanzo", fins i tot dins el buit la vida té algun sentit. M'agrada aquesta frase de Lupa treta de la wikipedia parlant de l'obra:

"En la obra funciona esa enorme fuerza del niño que ha sentido daño y mata y que siempre es la fuente principal del mal. Hamm es un rebelde que ha llegado al mal y después no sabe cómo desprenderse de él. Algo que a menudo nos ocurre: nos convertimos en recipientes del mal y los caminos al bien nos parecen hipócritas y repugnantes."

L'escenografia claustrofòbica i també el tempo feien que en alguns moments l'obra es fes difícil de pair. Tot i això la mestria dels actors i un argument captivant arreglaven el conjunt.

Esquivel, una comèdia estereofònica

El text original de Llàtzer Garcia es pot veure a la Nau Ivanow. Són 6 actors que ho donen tot per representar una història ben embolicada de personatges que parodien tant gàngsters com neuròtics típics del segle XXI que funcionen a base de tranquimacin i cafè.

Alguns gags amb gràcia per la maestria del bon gest, però massa voltes per acabar arribant allà mateix, vaig pensar ahir. Una comèdia, sí, estereofònica per la música i pels actors, però res més.

Instints primaris

Benvinguda Rosa! Tot són bones intencions, cal crear un bon clima de treball, cal fer que l'escola-institut sigui la institució més desitjada per tots els pares (i mares). Són els Primaris de Carles Mallol al Tantarantana.

Comencem amb un petit repàs de sintaxi, molt ben aconseguit, molt real (us ho dic com a profe que he estat de sintaxi...). El relat, però, fa un gir cap a la persona i descobrim el final: tots morts. Així, el "benvinguda Rosa" tan pedagògic i els microrelats dels 5 personatges tenen un termini fatal, una mort que des de bon principi se'ns presenta inexorable.

El ritme trepidant i enmig les presentacions: petites fugues cap a un record al qual t'agafes per evitar l'inevitable. M'encanta aquest trasllat a l'escena de l'assetjament real de les aules, sobretot perquè Mallol el porta fins a un absurd gore d'humor negre que no sé si fa gaire gràcia quan hi penses fredament. I també m'encanta la interpretació de la Marta Corral, és autèntica, és corprenadora, et convenç que aquella és la millor escola on pots portar els teus fills (i filles).

Finalment, cal que faci referència a la construcció del fil argumental, que Carles Mallol habitualment sap fer tan bé, i que aquí, ai las, es fa un pèl repetitiu en algun moment.

Fatalitat i dialèctica

Entre fatalitat i dialèctica es mou l'espectacle d'Albert Serra que es va estrenar ahir als Radicals Lliure: Pulgasari.

Un fet real és el punt de partida per l'obra; a més de quatre paraules clau: memòria, política, amor, exili. De primer, Serra presenta un escenari amb una tela trasl·lúcida al mig. Una dona cau morta, la banda sonora d'una pel·lícula (potser la mateixa pel·lícula en la qual es basa també tot plegat) sona de fons. Aquest és el prefaci, després vindran quatre actes, que no són menys desconcertants que aquest principi mut. L'escenari i tot el pati de butaques s'emplenen de fum, ben bé durant 10 minuts ningú parla. Quan l'espectador ja no veu absolutament res una dona enceta el diàleg evocant un paisatge. La manca de visió amplifica el sentit de les paraules. La memòria fa acte de presència i sabem que una història d'amor es va truncar ara fa quatre anys. S'hi barregen elements surreals, monstres gegants i llagostes, per sota flueix un lirisme que esfereix. Els actors no es mouen, recorden, s'expliquen amb cadència contínua, no direm que fàcil és cert. Els ah! han perdut l'emoció, però al revés del que podríem pensar, transmeten un sentiment amagat, ple de pèrdua i patiment. Ella: "el paradís és l'absència de desig", " hi havia dies que no pensava res".

Segon, la política, el pare, l'home que pensa, la racionalització de la vida: la dialèctica vs. el cinema, els somnis, el fill, l'amor: la fatalitat. Treballar és l'objectiu principal de la vida, l'artista somia, no viu la realitat. Somiar és inútil. Estimar és un invent. La veu penetrant que ens fica dins la lògica del comunisme, la veu que ho sap tot perquè tot ho ha fet l'home.

Tercer, l'amor. Retrobament de fill, dona i pare. Es perceb la fatalitat, es perceb el monstre que vol aixafar consciències, la vida sense futur, la impossibilitat de ser lliure en un país que imposa felicitat programada.

Quatre, la victòria: l'exili a Suïssa. Un nou horitzó després de la memòria, la guerra i el patiment. Ell l'agafa fort, no es pot creure que siguin allà, ella no sap per on començar de tantes coses per explicar-li com té, de tanta llibertant que sent.

Text, molt de text, molta declamació, no sabria dir-vos si pedant o no... però alguna cosa va molestar el públic, també alguna cosa que no va arribar. A mi em van capturar les paraules.

Aigua i Poder

El dimarts va tenir lloc un d'aquests esdeveniments que tenen com a objectiu primer de tot captar l'atenció del vianant desprenvingut i després explicar-nos una història o donar-nos motius per imaginar-nos-en una. Com dèia, el dimarts, des del Centre d'Art Santa Mònica, sortia un carro que transportava un cub de metracril·lat i a dins un executiu. A fora del cub, tres paraigües deixaven anar aigua que queia al carrer. A fora el cub dues marionetes construïdes sobre la persona que les movia de forma emotiva, mentre anaven descobrint l'aigua, deixant-se mullar.

El carro després es movia cap a l'Escola Oficial d'Idiomes, mentre les marionetes començaven una dansa ancestral en honor a la pluja, a l'aigua, amb moments molt tendres propiciats per la música i els moviments encertats de les actrius. Després d'una petita cercavila us podeu imaginar què passa: l'aigua passa a ser un bé privat que controla l'executiu del cub. Una petita reflexió sobre l'aigua i els agents implicats que en comercialitzen (a vegades fins a l'extorsió) el seu ús. Una proposta d'Enginyeria sense fronteres i la Cia. Una mica d'aquí i d'allà que esperem que tingui continuïtat, més que res, perquè despertar una mica de la somnolència de la ciutat sempre està bé.

Que em perdonin els astres per no haver escrit quan tocava aquesta entrada, sembla que al cel li ha vingut bé ploure aquesta tarda per protestar. Ara que, qui l'hi diu protesta, no entén que per sort això és el curs de la natura que encara ens sorprèn precisament perquè no podem dominar-la. Llarga vida a l'aigua i al foc de la terra, ja m'enteneu.