Ahir s'obria el Grec amb l'estrena de Prometeu, s'obria oficialment per alguns la temporada de festivals d'estiu. Força encorbatats i vestidets, és una nit una mica màgica i obrir el Grec suposo que deu ser un plaer, amb una gran responsabilitat al darrere.
La Portaceli feia els honors: una escenografia grandiloqüent que no es veia bé de pertot arreu amb una torre massa alta per al poc ús que després se'n feia. Actors desconnectats, trajos que es mullen a l'aigua de sota la passarel·la, la Carme Elies, Prometeu, lligada i intentant fer veure amb massa dramatisme la bellesa del seu gest: haver donat el foc als humans, amb l'ajuda de Gabriela Flores, un Cor ben seré, creïble, que aguanta cantarelles i pujades i baixades de ritme. Una Pepa López, Oceà, que li vol treure del cap l'enfrontament inútil amb Zeus, el déu dels déus, i que fa una aparició ràpida i sense gaire més sentit. Una pausa abrupta (?) dedicada a parlar de les misèries quotidianes del segle XXI (petroli, polítics corruptes, guerres i nota superficial futbolera que no hi podia faltar); sorprenent Ío (Lluïsa Castell) que fent un monòleg de dona ultratjada per Zeus torna al seu destí que serà alliberador de Prometeu al cap de 3.000 anys, tal com ironitza Hermes (David Bagés) en una altra incursió al micro. Tot ben deslligat i barrejant naps amb cols.
Prometeu, el que ha donat el foc als homes i que els déus han comdemnat, Prometeu, el que ho ha donat tot i és oblidat. Sí el missatge l'entenem perquè ens el repeteixen, però no perquè ens arribi, no perquè els visquem, al final ens importen tres pitos Prometeu i els altres reivindicadors, només volem marxar del Grec i això és una pena, no us sembla?
Hola, Marina,
ResponEliminaHa, ha, ha. N'he vist només unes imatges per televisió i, juntament amb el que dius, me'n faig una idea de l'espectacle. Sembla que la "síndrome Bieito" ataca de nou. Això és, deconstrucció, no pas per enfocar i reconstruir una determinada visió teatral alternativa, no. Només deconstrucció per després acabar fent una mena de Patchwork conceptual, sovint sense cap ni peus, sense cap sentit unitari ni ideològic, i on només cal que hi hagi força violència i sexe per, així, seguir creient-se transgressors (aparentment, esclar!), pretesament moderns, etc. I amb això creuen haver fet un gran producte. Fantàstic! El problema és la gent -també pretesament moderna- que s'ho empassa...
Una abraçada,
Jordi
Hola Jordi, estic d'acord amb el que dius, però perquè no se'm malinterpreti no sóc pas contrària a la deconstrucció, ni a la reinterpretació de clàssics, si arriba, si es fa bé. Aquí no hi havia ni sexe, ni violència, simplement no arribava l'espectacle i pensa que pocs s'ho van empassar i pocs van aplaudir. La crítica d'en Benach a la Vanguardia diu coses semplants: http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20100615/53945900432.html?urlback=http://www.lavanguardia.es/premium/edicionimpresa/20100615/53945900432.html
ResponEliminaGràcies pel comentari!
Doncs sí que us vaig enviar a bon port...
ResponEliminaEnvia a LaVanguardia tu també titi!
no, no, sense desmerèixer l'invita! mira que si no ho hagués vist no podria dir-ne res... gràcies wapi!
ResponEliminaJo acabo de publicar la meva crítica/crònica de la gelada velada i no només pel vent que bufava a la muntanya de Montjuïc. M'esperava molt més, o alguna cosa aprofitable de la nit, deixant de banda de la copa de cava de després. Sense voler portar la contrària a Jordi Vilaró, he vist muntatges del Bieito molt més aprofitables que aquest Prometeu.I ho pitjor del muntatge és la parte afegida, sense cap mena de dubte, crec que malgrat que l'obra original d'Èsquil/Müller només dura un hora, de vegades el respecte per respetar, valga la redundància, la durada de les obres també es respecta la intel·ligència del teu públic.
ResponEliminaSí, tot plegat no lligava res! I els acudits fàcils, la coreografia ja vista de tots corrent i recitant, la part més matxacona reivindicativa, com si no haguéssim entès de què anava la història abans... falta de respecte, sí.
ResponElimina