Crimp fa una ciutat

La Sílvia Bel me la crec des del minut 0, a la Claire també. Que no ho veieu? Explica la seva trobada amb aquest home misteriós, un escriptor (!), i l'altre és tan beneit que ni se l'escolta. L'altre és en Cristopher (Joan Carreras, em passo més de cinc minuts sense escoltar què dius, només mirant-te les cames, perquè les col·loques així? Això que tant m'havia molestat ara ho trobava a faltar, però també el to de veu jove i profund, sobretot. Ja et tinc entre els mites), torno al personatge perquè es fa pesat, es vol fer rodó i la pobra Claire que explica i l'altre que no escolta. Les escenes es tallen abruptament i els nens juguen després al jardí fent soroll amb en Cristopher, és una imatge de felicitat, no és cert? Una infermera, curiosament una infermera, apareix i la ciutat es transforma en Orà envoltada de peste i de nens que s'aferren a la vida. Les bates i les còfies blanques es repeteixen com a clips de muntatges dels vuitanta, hi ha sang a la carnisseria entre Cristopher, Janette i Sam --què més hi pot haver sinó?--. L'apocalipsis i la felicitat es passegen pel mateix jardí. Després algunes notes de piano espatllades, algun viatge i finalment: literatura.

Qui tingui por de Virgina Woolf que no vagi al Romea

Woolf extrema es despulla per les paraules d'Albee en els personatges dalts i baixos d'aquest drama de mitjans del XX: Qui té por de Virgina Wolf? Veronese dirigeix un altre cop un xoc de personalitats i d'emocions del món de la parella (per què és tan difícil?) i sap arribar a tocar la fibra. Georges i Marta juguen a fer veure que són parella, feliç extravagantment, en un ambient universitari, en la maduresa d'unes carreres acadèmiques mediocres que han de vestir d'intriga --com bé diu Georges "els professors universitaris els enterren al jardí, són un bon fertilitzant"--. Amb l'ironia negra, molt negra, es va desenvolupant l'acció entre les quatre parets d'una casa que se'ns fa asfixiant, entre una quotidianitat disfrassada amb jocs per treure's el fracàs de sobre i poder penjar-li el mort a un altre i ¿tu què ets?, ¿semental o noi dels encàrrecs? Ah! noi dels encàrrecs, fracassat, looser, get out of my way! La favassa de la Honey vomita, no sap fer gaire res més, a part d'avortar contínuament els fills que en aquest cas, el semental, li fa. I no és trist això? És tot plegat un drama, inventar-se una vida per perdonar-te el present que t'ha tocat i que no t'agrada. Quan cau el teló surten les pors i Virgína Woolf somriu malèficament.

L'any que ve serà millor, mentrestant intenteu arreglar el 2011

Entre converses de crisi permanent i profecies de canvi de paradigme entro a veure L'any que ve serà millor, el text que han escrit a quatre mans Marta Buchaca, Mercè Sarrias, Carol López i Victòria Szpunberg. La directora, Mercè Vila Godoy, no ho deu haver tingut fàcil per fer que quatre dramaturgues i quatre actrius construeixin una peça quadrada. Sigui com sigui, comencem predisposats i acabem entregats. Des del càsting de la vida al qual estem sotmesos contínuament en aquesta societat d'individuals i mercaderies humanes, fins al canvi de generació, al canvi de costums dels 20 als 30, dels 30 als 40 (de la cervesa al vi, del vi al whisky de malta, pel meu gust aquí faltava l'etapa anís del mono). Els temes recurrents de la solteria i la solitud i d'alguns tòpics Sex in the city portats a un ambient més de casa, és a dir més basto, més gestual, menys finolis, fan que et sentis part dels diàlegs, perquè tu mateixa els has tingut un moment o altre. Finalment tres detalls. Un, es veu que ara la carrera de desprestigi ja no és filologia (recordo un anunci que feien servir el títol de filòleg per embolicar carn), ara és humanitats. Dos, han fet servir el sofà de Boulevard i em sembla fantàstic perquè amb poca cosa tenen una escenografia que dóna el pego. Tres, compte amb la paròdia cubana i a partir d'allà en qualsevol moment que la Florejachs obri la boca, perill de fuga de fluïds. M'agradaria tenir uns comentaris masculins sobre l'obra aquí sota, on hi diu comentaris, esteu avisats.   

Èpica russa per la vena

El 2005 Lupa presentava a Barcelona l'adaptació de vuit hores d'Els germans Karamàzov de Dostoievski. Un polonès fent una obra d'un rus en vuit hores. Aquest cop era el torn d'una obra, La costa de la utopia, en nou hores, escrita en anglès per un txec, Stoppard, intepretada per russos, Teatre Rus Acadèmic de la Joventut de Moscou. És a dir, entre eslaus es mou aquest teatre que és temps, sacrifici, constància. La recompensa per l'espectador: la mateixa constància amb el plaer de veure i sentir les paraules d'un poble que lluita per desfer-se de la servitud i renèixer com la gran potència cultural que és.

Viatge, la primera part, transcorre a Pryamukhino, a la casa de la família Bakunin, una casa amb moltes ànimes, més de cinc-centes, si no recordo malament, xifra que fa referència a l'extensió i a la gent que hi treballa (suposo) i que, més tard, el crític literari Belinski inronitzarà dient: "Amb tantes ànimes deus tenir assegurada la salvació". Jardí-casa-família-fill rebel-germanes: són ingredients propis de qualsevol dels drames de Txèhov. L'argument ens recorda molt l'Hort dels cirerers i fins i tot té alguna cosa de Platonov, amors impossibles, riqueses que s'esfumen, dones amb idees, si bé en aquest muntatge, intuïm que prevaldrà més la interpretació pàmfila de la feminitat, com s'acabarà confirmant a la segona part. Sigui com sigui, és cert que des del principi l'obra se centra en el món de les idees, i en els diàlegs filosòfics de Bakunin i els seus amics (Belinski, Stankevitx, Turgénev) portats a l'absurd per l'apoximació pràctica de les seves germanes. Unitat de l'esperit en la natura, real i imaginari, dialèctica filosòfica d'aprenentatge, mentre Belinski, pobre, decrèpit, valora per sobre de tot la literatura de Rússia, com allò que conforme el país, com allò que fa que sigui. És el principi del viatge entre càntics d'obrers russos entre natura opulent i confortable del gegant tsarista.

La segona part és el Naufragi de la civilització russa fora de Rússia. És la cerca i la redempció de l'oblit de la pàtria que es deixa enrere, per construir-ne una de nova, amb els amics i les idees que recullen al llarg d'Europa on viuen Herzen i la seva família. Mentre Europa es sacceseja amb les revolucions romàntiques i especialment a França, on la família viu, s'aboleix definitivament la monarquia, que havia tornat després de la guillotinada del període revolucionari de 1780-1800. La burgesia proclama la II República i els russos ho celebren, s'hi senten a prop, perquè en el fons no deixen de ser també burgesos que van a fer banys termals a Europa. Marx apareix, perdut, deixat de la mà de Déu, un boig que vol que el proletarietat s'erigeixi com a governant absolut d'Europa, riotes al Manifest Comunista, ai! "un fanstama que recorre Europa que es diu comunisme". Paral·lelament el joc d'hipocresies en l'amor, propi de tota novel·la romàntica de l'època es viu a casa els Herzen, amb el figaflor George Herwegh i la sol·lícita Emma Herwegh. Maestria d'Stoppard en aquesta doble línia en la història de les dues famílies que en muntatge es queda descafeïnat, com si les punyalades que es foten entre elles fossin de gelatina.

Finalment, Salvament, després de les desgràcies de la família de Herzen es refugia a Suïssa, es parla italià, alemany. Els seus fills reben l'educació alemanya d'una severa, magistralment interpretada, emigrada alemanofrancesa. Els grans noms van morint, la mort recorre les tres parts, però en l'última ho tenyeix tot de gris. Les discussions filosòfiques entre Bakunin i Herzen deixen de tenir un sentit filosòfic i me les miro com la repetició de dos intel·lectuals que fent honor a la paraula russa d'intelligentsia han anat teixint un discurs pel futur d'un país que aboleix la servitud amb els seus articles, però que arribarà molt més lluny tot i que ells ja no veuran i que en part, a Herzen hi ha alguna cosa que l'espanta. Des de Proudhon a Fourier, des de Hegel a Schiller, ara sembla que només quedi la paraula. Els fills no només no viuran en l'opulència, sinó que també hauran perdut la mare i els orígens d'una Rússia que volia ser França. Ara, els queden aquestes paraules a l'altra riba, les d'una utopia que els ha fet somiar, la literatura d'un país que de tant gran no sap veure's, la grandesa d'un país que lluita per ser tot i la decadència.

Un àngel en guàrdia

Al Romea hi ha la Xirgu que volta per cada un dels seus miralls, les mans es veu que són allò que primer veuen els ulls de l'espectador. Amb quatre xavos ho fem tot i vivim el teatre, fins i tot més enllà de les cendres. Si l'espectacle de Llum de guàrdia surt endavant és perquè el seu àngel hi reposa. L'invoquen des del principi, Manrique ho sap bé i dirigeix brillant. Després la contemporaneïtat, la interpretació professional de la celebritat i la decadència còmica de la vida mateixa acaben de muntar el tot. Sobretot és la companyia que aguanta, durant l'espectacle, dins i fora de la història. Perquè per molt que plogui i no faci un bon dia, per molt que ningú se'n recordi del tècnic, per molt mala llet que s'acumuli contra la gent (com està la gent, eh?); hi ha una ànima que els uneix a tots, potser la Xirgu, potser simplement el teatre. Així, tot i ser únics en la seva espècie, troben un present que és la seva raó de ser.

Todos los grandes tienen problemas de piel

Sono Txalo, (c) Romeo Castellucci. Així comença Todos los grandes tienen problemas de piel a l'Antic Teatre i s'acaba amb un (c) REM + (c) Bob Dylan. El símbol de la c davant d'aquests cèlebres artistes és per avisar-nos que això ho ha tret d'algú, això jo ho he tret d'ell (c) Txalo i ell d'un documental de (c) Creative Commons. D'aquí Txalo ens va desfent la història de la seva vida, com hem vist en Sergi Faustino, Colectivo 96 º o el mateix Roger Bernat, i a partir d'una veritat anem construint l'espectacle únic i fictici per la seva qualitat d'efímer. El que s'hi explica és la vida de uno de los grandes, des d'aquí confessem l'admiració per aquest xilè tranquil, i el principi: un canvi de rumb professional, deu anys fent una cosa i canvi, deu anys fent-ne una altra i canvi. Txalo s'ho munta tot i ens explica una història amb peces que li han deixat, però que se les ha fet seves, perquè ei! és la seva vida, només faltaria. La filosofia del mashup portada a la vida mateixa i al teatre. Sigui com sigui, te n'adones de les cadenes que a vegades ens construïm, enlloc de dibuixar-nos un camí possible per molt esbojarrat que ens sembli. Els títols són un paper mullat que va bé per empaperar-te l'habitació, però no per fer-ne un vaixell. Quan s'acabi el periple, passant per l'amor, el viatge, la bogeria, el retrobament, la pau, aplaudirem, direm "mira, ha estat bé fer alguna cosa el diumenge" i ens n'anirem cap a casa amb una llosa: deu anys?, encara ens deu quedar molt per aprendre. 

El bola d'or és a tocar

Tanqueu els ulls, penseu un desig, penseu-lo molt fort. Ja està? Ja el teniu? És aquest, segur? Doncs comencem el viatge. Entre finestretes de l'edat mitjana i espelmes recorrem camins desconeguts, acompanyats d'uns companys efímers i d'uns guies que ens obren portes. Fem parades, les justes per barrejar-nos amb el vent, la terra, l'aire, però sembla que abans de fer el camí cap a l'interior haurem de triar una aparença, un què que ens representi. Un cop haguem passat per l'obscuritat profunda i tinguem el nostre petit desig entre les mans, ja ens serà igual què fer-ne de tota peça supèrflua, voldrem aconseguir el nostre desig veritable i no deixar-lo escapar. L'aquí és ara, diuen Planeta 15 (propers al Teatro de los Sentidos de Vargas i cia), i ells ens el fan tocar, viure, sentir-lo més palpable que mai. Fins que el nostre petit desig convertit en bola d'or ens encenga i només ens podem preguntar: cal passar per la cova per veure que som molt a prop de tenir clar què volem? Cal tancar els ulls perquè l'evidència ens encegui? La resposta a Tàrrega fins demà.