30 de juny del 2010

Kòstia mata una gavina

Ahir a la Villarroel una nova adaptació de Txèhov, en aquest cas la de Martin Crimp de La gavina. Es tracta d'un text ric perquè parla de diferents generacions que no s'entenen, d'amors que no arriben a enlloc i d'intents d'èxit que acaben amb fracàs. Sota la direcció de David Selvas i amb l'adaptació del britànic era d'esperar una aproximació que fugís del convencional o si res més no que s'hi enfrontés. Diria que La gavina que ha dirigit Selvas fa petits intents per arribar a alguna cosa nova i es queda també en un intent, ho dic per recursos que ja comencen a ser un pèl suats com fer fer als actors un playback, perquè és divertit i queda bé...

Tot i això, em va agradar l'espectacle d'ahir i hi vaig trobar la Rosa Renom espectacular, amb molta força i vitalitat. L'escenografia també força ben trobada, de Max Glaenzel i Estel Cristià. Em van agradar el gest dels actors, gens postís i també Manel Sans en el paper de Piotr Sorin, perquè retransmitia humanisme, proximitat, dins la desfeta de la malaltia. Mentre que l'únic que hauria de ser el pilar on tots es recolzessin, el Dr. Eugeny Dorn, trontollava una mica, potser massa llunyà per ser humà?

18 de juny del 2010

Platonov, un canalla rus

M'encanten els drames russos, m'encanta Txèhov, m'encata veure com s'ho fan per posar en escenea tot el melodramatisme d'aquest teatre i també veure com ens posem en la pell d'aquesta societat decadent, mai prou lluny de la nostra, desgraciadament.

A Platonov ens trobem amb un personatge arrogant, canalla, mal carat i, així tot, totes li cauen als peus. La dona bleda (C. Pastor), la dona casada amb l'amic (E. Gelabert), la muller/mama que l'espera per al descans del guerrer (Machi), la dona intel·lectual, lliure (M. López). Rússia es desintegra mentre Platonov (Arquillué) va assenyalant les febleses d'estafadors i d'hipòcrites que tenen pes dins la política del país. Diu que respecte a tothom i després se'n riu. S'odia a ell mateix i és incapaç d'estimar els altres.

Aquesta obra de joventut de Txèhov no té potser la profunditat d'altres, però no deixa de ser interessant sobretot pels papers de les dones que, sorprenentment, estan molt ben perfilades. Sobre el muntatge em va agradar l'escenografia i quan miro qui l'ha fet ho entenc, Max Glaenzel, sempre encertat, fa que els teatres grans no es mengin l'espectacle, sinó que li donin profunditat, tot el que contrari del que comentàvem en l'anterior post. Tampoc vull oblidar la bona direcció i els més de quinze actors que treballen en conjunt i brillen també en conjunt. Gràcies a tot això decadència, abisme, amor i mort arriben a un acord força perfecte.

14 de juny del 2010

De Müller a Èsquil i tiro perquè em toca

Ahir s'obria el Grec amb l'estrena de Prometeu, s'obria oficialment per alguns la temporada de festivals d'estiu. Força encorbatats i vestidets, és una nit una mica màgica i obrir el Grec suposo que deu ser un plaer, amb una gran responsabilitat al darrere.

La Portaceli feia els honors: una escenografia grandiloqüent que no es veia bé de pertot arreu amb una torre massa alta per al poc ús que després se'n feia. Actors desconnectats, trajos que es mullen a l'aigua de sota la passarel·la, la Carme Elies, Prometeu, lligada i intentant fer veure amb massa dramatisme la bellesa del seu gest: haver donat el foc als humans, amb l'ajuda de Gabriela Flores, un Cor ben seré, creïble, que aguanta cantarelles i pujades i baixades de ritme. Una Pepa López, Oceà, que li vol treure del cap l'enfrontament inútil amb Zeus, el déu dels déus, i que fa una aparició ràpida i sense gaire més sentit. Una pausa abrupta (?) dedicada a parlar de les misèries quotidianes del segle XXI (petroli, polítics corruptes, guerres i nota superficial futbolera que no hi podia faltar); sorprenent Ío (Lluïsa Castell) que fent un monòleg de dona ultratjada per Zeus torna al seu destí que serà alliberador de Prometeu al cap de 3.000 anys, tal com ironitza Hermes (David Bagés) en una altra incursió al micro. Tot ben deslligat i barrejant naps amb cols.

Prometeu, el que ha donat el foc als homes i que els déus han comdemnat, Prometeu, el que ho ha donat tot i és oblidat. Sí el missatge l'entenem perquè ens el repeteixen, però no perquè ens arribi, no perquè els visquem, al final ens importen tres pitos Prometeu i els altres reivindicadors, només volem marxar del Grec i això és una pena, no us sembla?

6 de juny del 2010

Fin de partida a Salt

Vaig anar al teatre de Salt per primera vegada ahir, em cau a prop, però no m'hi havia atansat mai. És un teatre petit, però molt digne, amb una cartellera que sempre trobo interessant. Dissabte, doncs, s'hi representava Fin de partida de S. Beckett, direcció del polonès Krystian Lupa i amb la companyia Teatro de la Abadía en el repartiment. Tres factors que feien que no pogués passar per alt una cita com aquesta, tenia les entrades des del mes de febrer/març i estava expectant per veure què m'hi trobaria.

Primer Beckett, ningú ha dit que sigui un autor fàcil de digirir. El seu teatre amb un sentit sobre la responsabilitat de l'home dins la seva vida, amb les decisions i la manca de força, amb l'espera d'un no-res sempre present, és profundament existencialista. No cal que us ho digui. Segon, la compañía del Teatro de la Abadía, déu meu! quins actorassos, he vist coses tan bones d'aquesta gent, això és teatre de veritat fet a Madrid i m'encanta. I què dir de Lupa, doncs a part de ser ara per ara un dels directors més respectats de Polònia, del teatre Stary de Cracòvia, va ser l'impulsor també d'un teatre modern dins els clàssics i amb aquesta cosa tan polonesa de la fatalitat de l'home portada en un extrem de pauses inacabables, de silencis plens, que aquí es veia tan bé.

El buit en el món i la tragèdia que lliga a quatre personatges igualment desgraciats, per ser únics i no poder-ne escapar. Tan sols entre els progenitors (Nagg i Nell) s'escapa un petit somriure, estan de tornada i són els que més a prop de la mort es troben. La maduresa (Hamm), la joventut (Clov) són més fotudes: una perquè el cap és clar, però l'energia li falla, l'altra perquè no pot caure en la immaduresa i seguir sencer, no pot anar-se'n i reviure. Depenents uns dels altres, no s'entén la seva existència sense la proció que l'altre els demana. I així i tot, tots quatre personatges troben petits moments d'evasió que et fan dir "avanzo", fins i tot dins el buit la vida té algun sentit. M'agrada aquesta frase de Lupa treta de la wikipedia parlant de l'obra:

"En la obra funciona esa enorme fuerza del niño que ha sentido daño y mata y que siempre es la fuente principal del mal. Hamm es un rebelde que ha llegado al mal y después no sabe cómo desprenderse de él. Algo que a menudo nos ocurre: nos convertimos en recipientes del mal y los caminos al bien nos parecen hipócritas y repugnantes."

L'escenografia claustrofòbica i també el tempo feien que en alguns moments l'obra es fes difícil de pair. Tot i això la mestria dels actors i un argument captivant arreglaven el conjunt.

3 de juny del 2010

Esquivel, una comèdia estereofònica

El text original de Llàtzer Garcia es pot veure a la Nau Ivanow. Són 6 actors que ho donen tot per representar una història ben embolicada de personatges que parodien tant gàngsters com neuròtics típics del segle XXI que funcionen a base de tranquimacin i cafè.

Alguns gags amb gràcia per la maestria del bon gest, però massa voltes per acabar arribant allà mateix, vaig pensar ahir. Una comèdia, sí, estereofònica per la música i pels actors, però res més.