Dues dones que ballen, soles

Al Teatre Lliure de Gràcia avui es representava, amb penes i treballs (dos sortides del públic durant el primer acte, unes anades i vingudes d'"ara la meva amiga que ha hagut de sortir s'ha deixat el bolso" i un "avui tothom se'n va" de la Lizaran) Dues dones que ballen, de JM Benet i Jornet. He de dir que no havia vist mai cap obra del gran pare del fulletó televisiu català a escena, però sí que n'havia llegit alguna, i trobo que aquesta està molt bé. El text és punyent, és dur, és sentit, és autèntic. Té un revés que et deixa distreta i et fa pensar en les dones, la solitud que se'ns menja, la duresa de la vellesa i de tenir família que no et vol. Dues dones que es troben arraconades pels altres, però també volgudament tristes: l'una amb un algú que no vol oblidar, l'altra amb l'única motivació, com ella diu, de la merda dels tebeos, però que és la seva merda. Totes dues es van aguantant, com poden, com totes les parelles que saben que tenen una fi inexorable i que, per tant, el patetisme de l'eternitat fins a la mort se'ls fa insuportable. La sornegueria de la vella ho fa tot més fàcil d'empassar i el passotisme de la jove, menys dramàtic i acaben sent "una mica no sé què", "perquè amigues, amigues, no". La llàstima de tot plegat és que mentre la Lizaran, com la Sardà, fa allò tan genial de ser una gran actriu i interpretar com si fos bufar i fer ampolles; l'Alícia Pérez fa el que pot al seu costat.

Pluja constant amb ritme

Primer Joel Joan (Denny) parla molt ràpid, Pere Ponce (Joey) borratxo sembla que li vol seguir el ritme, però de tan mamat com va no hi arriba. Marejats, però enganxats a aquests dos personatges des del començament, pugem a un cotxe de policia atrotinat, enmig de paraules barroeres i bogeria d'una parella d'amics que a més a més comparteixen feina. La il·luminació de l'escena ens explica molt durant tota la Pluja constant dirigida per Pau Miró, perquè més d'un cop que Denny parla amb la cara obscura, il·luminat només per un raig, aquesta sembla que sigui l'única guia, ell sí que sap distingir quins són els dimonis i quins no. Almenys això és el que li diu a Joey. Tots dos són un parell de sapastres força ben avinguts, però fins a quin punt? Fins al punt que comença a ploure un dia i que ja no ho deixa de fer fins que surten de l'espiral: d'amant-fill d'amant-xulo-germà del xulo-puta que vol ser nòvia-dona que vol ser estimada-fills a l'hospital i tendresa mal entesa. Així, d'una parella de policies de segona anem passant pels escenaris d'una parella d'amics i després d'una parella d'enemics que no poden viure un sense l'altre, fins a una parella de desconeguts amb el mateix objectiu: fer qualsevol cosa per la família. No sabem si aquesta obsessió per la família ve de l'origen irlandès i italià de tots dos personatges, això li hauríem de demanar a Keith Huff, el que sí sabem és que aquest text és una joia i que Miró ha sabut treballar la complicitat entre aquests dos actors d'una manera esplèndida.

Sardà diu Sagarra al Lliure de Gràcia

De fet, Sardà, no diu, sinó que vesteix, interpreta i exposa Sagarra fins a emocionar-nos. Els textos ben triats del muntatge de Cané són els pilars, hi estarem d'acord, perquè Sagarra és casa nostra, però la Sardà ens agafa de bracet i ens hi fa entrar, com si fòssim hostes d'un palau ple de peces de valor incalculable.

Una mica de textos d'actualitat, del present de llavors, que acaba sent també el present d'ara, que amb tanta raó escrivia Sagarra (amb la Rambla i els seus plans impossibles, amb el futbol i tanta tonteria i amb el mar que tot ho envolta, que tot ho veu i que tot ho transforma). Una mica de poesia de la vida i de la mort, d'aquella que ens cantava la mare quan érem petits i que Sardà amb el seu savoir faire únic ens reviu amb calidesa. I una mica de teatre, perquè el monòleg de La Rambla de les Floristes i la rèplica de Glòria a Roser de L'hostal de la Glòria ens deixen garratibats per la senzillesa impossible del mestre.

Sagarra (romàntic al segle XX quan ja no estava de moda) es fica dins Sardà que diu, llegeix, interpreta i la fa més gran del que ja és.

La omisión de la familia Coleman al Borràs

Si fem un exercici d'abstracció i pensem com seria una no-família, potser algú pensaria en aquesta "família" peculiar, que per no ser no és ni Coleman, sinó una barrija-barreja de cognoms i fills de pares desparellats. Però s'equivocaria si hi posés individualisme o manca d'amor. Coleman, Müller i un altre més... i el pal de paller l'àvia que entra en el joc dels néts per poder sobreviure a la bogeria desaforada de la filla, Meme. Així entre tots fan un quadre ben rar, espècies úniques que es troben sota un mateix sostre i que sembla que aquest hàbit tancat els ha portat a un ecosistema ben lligat. El factor sorpresa és la filla pròdiga, la que van adoptar, la que s'ha criat en un entorn de família estructurada i amb diners, perquè reacciona segons la classe, però també segons un patró no familiar, un patró més mercantilista. Els altres néts, ben units, ja sigui amb els oposats nervi i calma de Gabi i Dami, ja sigui amb la relació sospitosa maternofilial boja de Meme i Marito. I mentre el marasme de crits es mou, l'àvia es queda quieta, ni ens n'adonem. D'allà a l'hospital (amb un metge de cul·lebrot, jo el treuria) i de l'hospital a una altra cosa. Llavors tot es desfà, tot pren una altra forma i es diuen adéu, una mica sense que se n'adonin i els dos Coleman, ella i Marito, és com si no haguessin existit mai.

Gare de l'Est a la Cité de l'Immigration

Fa dues setmanes aquest museu de París sobre les onades de immigració que han nodrit França enriquint-la era ocupat per onades de ciutadans francesos de facto, però no de iure, és a dir, sense papers. Ja sabeu quina política d'immigració està aplicant França, tampoc no és el meu objectiu recordar-ho aquí. Sigui com sigui, l'obra que vaig anar a veure allà hi tenia molt a veure i era una mostra de com d'equivocat n'està el govern (o els governs, perquè la Unió Europea no se n'escapa).

Sigui com sigui Sophi Akrich va fer un muntatge ben estructurat i original. Una gran sala era una estació, la gare de l'Est, on diferents cultures sobretot de l'est d'Europa es trobaven i explicaven com veien França, l'Europa de l'Oest. Poesia de Milosz, Zagajewski, Brankica Radiz o Paul Claudel ens acaronaven les orelles en una de les portes. El viatge continuava entre el monòleg d'una professora que va haver de fugir de Polònia durant la persecució de la intelligentsia jueva durant el comunisme, unes paraules llegides de Perec sobre l'existència erràtica del poble jueu ens emociona.

Després vaig passejar aquí i allà entre històries de romaneses (europees) que tenen existències tan quotidianes com un francès qualsevol, tot i la mirada incrèdula del francès de pro i també de exiugoslaus emigrats. Les peces es tancaven amb un fragment d'Els Emigrats de Mrozek i una bona festa amb tots els participants, entre ells alguns alumnes d'institut d'orígens diferents, cantant cançons populars romanís. El tot: un espectacle ple de sensibilitat i senzill, però amb punts essencials sobre què és la convivència i què ha de ser Europa, a vegades sembla que ho perdem de vista.

Túrmix de Warlikowski

Ja fa una setmana, però he pensat que encara tinc algunes sensacions fresques de l'estrena La fin de Krzystof Warlikowski al Théâtre de l'Odéon de París. Eren quatre hores, difícil no recordar-se de res una setmana després, però tot i així, hi havia molt per oblidar.

La primera part es va barallant entre El procés de Kafka i un guió mai portat al cinema de Bernard-Marie Koltès titulat Nickel Stuff. Així, entre K que no sap a quina porta tocar que no sap, per no saber ni qui és, tenim un thriller de ballarins que no ballen, però es veuen que tenen un talent al qual no s'acaben d'acostumar. Entre amor no correspost, nits de bogeria i fugida cap a la no-identitat es mou la primera part, marejada.

La segona, més tranquil·la i més a l'abast de la raó, se centra en Elizabeth Costello de John Maxwell Coetzee. La burocràcia absurda empresona Elizabeth en terra de ningú. Escapa d'un passat que no vol revelar, però que potser tampoc té cap mena d'importància. Per l'administració algú que no vol explicar el seu passat viu al marge i per tant no pot tenir identitat.

Totes tres obres s'uneixen per un fil de drama existencial que sobre el paper té algun sentit, però que vist, dramatitzat, no en té gaire. Sortint, mig marejada, no vaig poder fer una altra cosa que anar a dormir: un bon empatx.

La mort d'Ivan Ílitx segons Broggi

Un home es mort, però abans pensa i pateix. Té una ferida, té un mal que li crema per dins i té la mort al final... sense saber quina cara fa, però present. És fill d'una família i té una infantesa feliç, ha olorat una pilota de cuir i se'n recorda. Treballa, perquè això és el que cal fer per ser un home respectable a la societat i separa la vida laboral de la vida familiar, perquè les exigències de la dona no li afectin massa el seu dia a dia a la feina. Ivan Ílitx vol tenir-ho tot controlat, vol tenir una vida perfecte i hi arriba. Fins i tot, té fills i una casa i un lloc de funcionari a Sant Petersburg. Tanmateix una caiguda el trasvalsa i el que sembla un copet, es va convertint amb un dolor intens que pateix tot sol i que el va apagant sense ningú que l'entengui. L'alegria dels altres l'estorba, fins i tot el compadiment de la seva dona, abans tan esquerpa, ara sembla que li plagui fer-li un petó al front, maternalment. La comèdia es transforma en un motiu més per desitjar allò que mai no havia estat, un home senzill. És precisament la senzillesa, la bona fe de qui l'ajuda sense esperar-ne res, el seu majordom, que li aixeca les cames, l'únic que tolera. Després també hi haurà el plor del seu fill i uns petons a la mà, però ja serà molt tard, el dia que la mort ja no existeix, perquè és allí.