La monja enterrada en vida: The Revival

Entre una pel·li del Verdi i un diàleg soporífer d'Albert Serra, em quedo amb el xinès tret de lloc de Nao Albet i Marcel Borràs. Sant Bonnín els deixa fer el que volen a La Seca. Entre poesia xinesa i manga ells fan el seu propi revival d'una obra del XIX. Monjos sacrílegs, monges calentes, dones amb antulls difícils d'acontentar i imaginari de dibuixos animats. Riures que no són encapsulats, perquè la creativitat d'aquests dos insolents és fresca i connecta amb un públic àvid de dramatúrgia autèntica, fart d'impostures postmodernes sobre les contradiccions de la generació perduda. Canviem l'autocomplaença per l'escarni, crec que ens pota anar molt millor. Segurament, la tradició cinematogràfica hi té molt a dir i, per tant, la hibridació del gènere, però més enllà de les formes hi ha la voluntat de construir alguna cosa nova. Ja els podeu enterrar vius, que aquest samurais de l'escena sobreviuran.