La duresa del mite

Creont, Hamlet, Medea, Èdip i Antígona, cinc mites per a cinc habitacions tancades amb pany i clau, amb olor d'humitat. Som a La Vilella a No és país per a mites antics de cia. La Sargantana, recorrem els budells del teatre entre aquests cinc personatges tancats en la seva obsessió.

Creont ha empès els seus nebots a una guerra fraticida i a la mort, per justícia diu ell, perquè així ho havia de fer. La llei cega la humanitat, a vegades. Les raons de l'home d'estat, de l'estratega, enfonsen el sentit comú. Potser no és el poder, el que en treu, és cert, però sí l'orgull de saber que ha obrat segons el que calia fer i això li dóna de retruc un poder, el de tenir la veritat per sobre dels altres. Així, tot i semblar el més lliure de tots cinc, el més allunyat de la mort, és el que més present l'ha tinguda en tot moment. Hamlet, mentrestant, embogeix a l'habitació del costat; Èdip recrimina la buidor d'Europa, la falta de decisions, la falta de construcció; Medea ens deixa glaçats amb els ossos encara frescos dels seus fills, he de girar el cap per no vomitar, per no aixecar-me i marxar; amb Antígona, ja mig estabornida, vull que m'enterrin també amb ella, tanta emoció em deixa baldada i no puc arribar a sentir el seu cant de sirena, només veig la terra que m'entra als ulls i m'escou.

El loco y la camisa: leéme los labios mamá si querés saber la verdad

Quan el boig hi veu més que el savi, surten meravelles d'ingeni. Crec que era a Una dama en apuros, de Tom Sharpe, on algú també s'agafava al peu de la lletra les camises i els pintallavis i les ordres militars o era en un d'Irving. Tan se val. Aquest loco és de Banfield, dins la gran conurbació de Buenos Aires, una casa humil amb poca cosa més que uns sofàs, un termo per al mate, una yerbera, i una planxa. Poca cosa material, però tant per dir que sembla que el text no hi cap a l'escenari. Sembla que se'ls mengi, als actors. ¿Qui no es torna boig amb els abusos d'àvids capitalistes a la cerca de velletes hipotecades per fotre-les fora de la casa? Potser qui no diu les veritats davant d'una realitat que alaba els engominats, és aquell, sí, aquell que forma part de la bogeria material i que no hi veu més que el preu de cada lletra que pot encolomar. Per sort, entre la mediocritat de les nostres vides, alguns oficinistes còmplices, altres mares que no podran dir no, altres fills que voldran tenir aquella taula parada tan perfecta del veí; per sort, entre tot això, en algun moment, si anem al teatre, el somriure no s'esborrarà tan fàcilment i fins i tot ens semblarà que ens foradin el pit. I finalment, serà només teatre, fet amb molt poc, però que ens ha dit molt; uns actors que semblen bojos, poc il·luminats, però que el que fan és donar-te una lliçó de teatre artesanal, fet amb les mans, amb el cor i amb el cos.

Morrison i Joyce agafadets de la mà al Tantarantana

Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce és la primera novel·la de AG Porta i Roberto Bolaño de la qual des de fa uns dies se'n representa una adaptació al Tantarantana. Ells són dos, però no són Joyce i Morrison, ni són com si ho fossin, perquè Ángel Ros i Ana Ríos Ricardi són massa ells mateixos. Ell (Nao Albet) és més Dèdalus, al laberint de l'Ulisses, arrossegat pel foc de Morrison. Ella (Clàudia Benito) és un torrent d'energia alcohòlica i desaforada. Tots dos formen una parella tòxica, que es retroalimenten del seu vòmit ressaquil, de la vida al màxim, de la poesia dels que mai han de morir. El ritme, no apte per a cardiopàtics, ens col·loca com a espectadors privilegiats d'una Barcelona acorralada per la literatura en els marges de la deliqüència juvenil. Quinquis que declamen estètica, muses de cabells rossos tenyits que no tenen ni un pèl de fleumes i l'emoció de fer-la cada dia més grossa, fins i tot per amor.

Traduccions en cercles

Al principi en Manus diu: Sarah! La primera paraula per a unes orelles que no hi senten i una boca que no pot parlar. Però Sarah apareix ràpid, li somriu perquè l'ha entès, si no nítidament, sí d'intenció: Em dic Sarah, arriba a articular. Manus és el fill del mestre que amb paciència ajuda a pronunciar a aquells que en la muesa imposada o inconscient tenen la llengua travada. Qui ensenya a parlar és també qui escolta amb paciència el pare embriac, que parla en llatí, que pensa en el futur sense pensar en el passat. Entre llengües mortes i llengües que han de morir hi ha l'altre fill el traductor de llengües i de paisatges, el que treballa amb els anglesos, Owen: Traduccions per a un nou món, a la Biblioteca de Catalunya.

El paisatge configurat pel caràcter d'uns noms amb històries que ningú no recorda, però que tenen una raó de ser, muda la pell amb noms anglesos, pragmàtics. Amb els nous mapes es perd el nord i aquell paisatge que semblava tan supèrflu, envoltats per unes paraules que ens empresonaven diu el mestre, acaba sent la única terra promesa a la qual es poden agafar. Així, si Sarah és la muesa d'un poble a qui li estan tallant la llengua, però que a falta de paraules hi veu més que tota la resta; Owen és qui, malgrat l'esperit progressista, li fa la primera segada.

Poesia de llengües trobades que xoquen en un paral·lel comprensible, però allunyades unes de les altres. La ironia del text fa que l'espectador no percebi la diferència de llengües, sinó que entegui uns i altres, com si enraonessin el mateix idioma. Calien tants canvis per poder contemplar amb senzillesa els camps d'ordi moguts pel vent?  

Com no podia ser d'una altra manera, dedico a la petita Sara totes les paraules de la nostra llengua, les que ha començat a sentir i les que algun dia, sense adonar-nos-en, ja haurà après a dir.

Lo único que necesita una gran actriz es una gran obra y ganas de triunfar: la ràbia del carreró ple de miralls

Entrem en una petita habitació d'uns 30 m2, les actrius es preparen per començar. El públic assegut, apilotonat en grades, tot i el poc espai, còmodes. L'acció comença frenètica el diàleg és ràpid viu. Clara i la senyora, de Les criades de Genet als baixos d'un local que podria ser Mèxic DF, però també París els anys 40, Madrid? Barcelona?

Aii! són 15 minuts de molta roba i poc sabó i tan neta que la volen! L'aigua corre i les paraules volen. Clara menudeta, la Senyora amb ben bé uns 180 kilos, obessa. Sembla que hi ha un joc de vestir-se i desvertir-se i enmig la subversió, la inversió de la marginació a la sublimitat del llenguatge i de les (no-)classes socials. Són les criades que fan de senyora o la criada i la senyora? Són dues feres desbocades donant tota la seva energia per ser una bona actriu.

Per triomfar es necessita un gran paper i ganes de triomfar i elles, en un soterrani, ni cortas ni perezosas, s'ho munten. En el joc de la tria, una obra que ho diu tot, sense dir res de la fama ni de les celebrities, però sí de la cerca d'una sortida dins la cel·la, a la desesperada. Una obra en què, quan qui fa de Senyora és una obessa i qui fa de Clara és una anorèxica, s'esdevé una nova lectura: la imatge i el cos també apareixen en primer pla.

Li diu puta, li diu anorèxica, li diu gorda, li diu marrana, bruta, puta gorda pinche mierda de anoréxica cerda. I silenci i només cos. Queda el moviment sord de les gotes de l'esponja que regalima i el conte de les nenes que, per ballar, ho havien de fer d'amagat del seu pare. Reclusió de la dona en barrots fets de píxels de càmera digital, de pantalla d'alta resolució, de lleis moralistes, i també a Madrid cridant amb força, al Matadero, des de Mèxic, amb potència i art.

Himmelweg: camino al cielo

Una hora et pot servir per molt o per poc. Una hora de teatre et pot trapassar la pell o et pot provocar un acte de fe sense escletxes.

Ella viatja a un camp de refugiats de jueus durant la Segona Guerra Mundial, que fa veure que és un poble, perquè té un alcalde i, fins i tot, una sinagoga: "llibertat de culte", diu el coronel alemany. Una realitat es presenta davant dels ulls d'ella, no hi ha fum darrere la infermeria, els trens només arriben a les sis del matí, però aquesta és l'hora d'arribada i no n'hi ha cap altra. Hi ha nens que juguen amb una baldufa, vermella i negra, i una altra nena que juga amb un nino al riu, i una parella d'amants que discuteixen i s'abracen després. Protagonistes d'una realitat escrita i assajada, d'un teatre sense fum.

Però, quan l'hora et passa a poc a poc i l'acte de fe se't fa estrident -menys quan hi ha sobre l'escenari les magnífiques titelles de Mireia Trias i Montse Gallego- significa que la suposada universalitat del text no apareix d'una forma tan evident com diu el programa de mà. Ho diuen pels tòpics del text? Precisament pensaríem que li treuen crèdit: cultura i barbàrie i... Quina interpretació es busca? Aquí el text es podria convertir en alguna cosa més, en crítica. No obstant això, no tenim res més que Aristòtil per una banda, Spinoza per l'altra i els jueus professors d'història. El teatre, la peça, l'engany aquí hi ha el cor de l'obra, t'ho creus o no t'ho creus? Però, ai las!, també hi torna amb allò de l'escriptura del testimoni que no veu res, que no podia explicar i que al mateix temps, s'autoanomena "els ulls d'Europa", avant la lettre. I jo em pregunto: Europa, quin és el concepte universal d'Europa?

Davant l'horror, la ceguesa dels que el van veure sí, potser sí, però també la nostra de seguir perpetuant-ne altres.

Cineastas o la vida en diferit

Quan feien sessions a la tele amb intèrpret de llenguatge de sords sortia a la dreta una persona que feia gestos, es retallava la pantalla. També es retallava la pantalla a les sèries que miràvem a la tele a la tarda, els anys 80, quan parlaven per telèfon dues persones. Hi havia un tall i a un costat una cosa i a l'altre una altra. Ahir, a Cineastas, hi havia un tall a l'escenari i una noia o noi que explicaven el que passava a un costat i a l'altre, en veu alta, contínuament. En algun moment es tallava el mantra i sortia algun diàleg, però en general hi havia molta narració. Es veu que explicaven què passava pel cap dels quatre cineastes argentins, els protagonistes de l'obra. Que si un s'havia de morir i que això li feia canviar la seva peli posant-hi retalls de la seva vida, que si una altra que feia un documental sobre els musicals durant el col·lapse i enderrocament de la URSS patia en pròpia pell un guerra freda molt pop, que si una que tenia un pare desaparegut una peli comercial encarregada des de França sobre un desaparegut reaparegut li feia viure una paranoia persecutòria amb el seu pare, que si un treballador del McDonalds feia pelis contra les multinacionals fins que Obama li tocava el braç. Tots quatre, tocats de l'ala i de la ficció, acaben vivint la seva pel·lícula, desvirtuant el que han creat per adaptar-s'hi ells. La vida deixa de tenir sentit i passa a ser una ficció més, un clixé, fins que els dos bocins de pantalla retallada acaben tenint la forma del buit per acompanyant. Vides construïdes en diferit, tu a Boston i jo a Califòrnia i un altre dirà que és una recerca del temps inventat a l'argentina. Tria i remena, nena.