Imperatiu de realitat: Fote't un tret al cap

L'Institut del Teatre fa 100 anys, 100 anys que Adrià Gual va posar la pedra de la nostra tradició teatral feta professió, l'edifici bull, energia pura. Ens fiquem per dins dels budells de l'IT per anar-hi a veure l'última obra de Carles Mallol: Fote't un tret al cap, de moment només lectura dramatitzada. Metaliteratura en un escenari metateatral: que sigui una lectura ho fa més complicat, però el text, despullat de gest, també pren un nou llenguatge més literari, la complicitat de l'espectador de teatre acaba de tancar el cercle. En l'impàs un imperatiu que construeix el text i l'acció, cal fotre't un tret al cap i acabar, deixar que el text guïi la teva vida, deixar de pensar quina és l'opció, si sóc actor tan se val que ho sigui també en la vida que decideixo viure, si he de deixar de pensar, tan se val que qualsevol escriptor ho faci per mi; si m'he de matar treballant per designi d'altri, tan se val que acabi matant qui se'm posa al mig. A més ens precitpitem per al penyasegat i dos actors són un i un d'ells escriu la vida de l'altre i l'altre se l'està escrivint a sí mateix. Ni el que estudia ni la que no llegeix se'n salven, perquè tots en són un producte: es tanca el cercle, així de rodó = 0.

Ravenhill al Lliure, guerra a la democràcia

Dispara/Agafa tresor/Repeteix és la segona que tasto de Ravenhill, amb la primera ja em vaig quedar que ni fred ni calor, però hi havia escenografia Lluc Castells que era una meravella... Parlo però ara del present del Lliure, diumenge, mig buit, i de Ravenhill per Mestres. Les troianes són cinc dones que ens predisposen per entendre la bona gent i ser-hi de part seva, de quina si no? Elles són la bona gent, nosaltres, també, jo també prenc el cafè cada matí amb la meva mare, poso a adormir el meu fill a les nou, cada dia baixo les escombraries més tard de les nou. Som la bona gent. Així es dóna que elles tot i ser les vencedores, són les vençudes, les troianes que osen superar els déus, que no respecten els pobles i que seran martiritzades. Primer amb un atac frontal, una bomba vinguda del mal i, després, molts altres atacs de terror i sense pietat.

La família que vol tenir la casa segura, no veu que per dins la seva vida és podrida. La dona que vol fer un informe a la perfecció, perquè així ho mana la democràcia, no veu que el seu paper ofega un altre poble, Mar Casas sublim i fa molt bon joc amb la Bel! El qui obliga a estimar, obliga a la democràcia, obliga a la llibertat, no veu que està construint una presó. Només la mare se'n surt, amb bogeria i realities, no cal res més avui dia per viure amb dignitat. Fer el gos i no emprenyar massa i donar-se el luxe de tenir algun estirabot. Després ja plorarem, quan no ens vegi ningú. La Machi ho salva, ho eleva i ho deixa allà. Llibertat i democràcia, quina corrupció del llenguatge, paper mullat, des del minut zero, quan la reparteixen en cartellets tenyits de vermell, color de la sang bruta. 

Tres peces: gos, dona i lloc

Dies que no anava al teatre, dies que no escrivia. Cansament d'hores de no dormir acumulades, també. Poc temps per escriure, sobretot. Escriure requereix de tranquil·litat, anar al teatre i disfrutar d'una obra també. Potser per això no escrivia des de feia temps.

Sigui com sigui, tres han estat les obres vistes en aquests tres mesos: Ivan i els gossos, La Femme gauchère i Sé de un lugar.

Ivan i els gossos

Ja sabeu que és el monòleg d'un nen rus que viu amb gossos? És un nen salvatge, proper al bon salvatge de Rousseau (?), proper a la misèria de Rússia i a la deixadesa de la nostra societat, finalment, doncs, allunyat de Rousseau, que ja sabem que s'equivocava. Conseqüència d'una manca d'amor i, del que és més important, de recursos per alimentar-se, deixat de la mà de Déu. Només li queda la comprensió dels gossos i els altres nens salvatges, vivint fora, expulsat, però integrat en una espècie d'humanitat animal que desprèn, ara sí, amor. Veient-la, no podia deixar de pensar en Lobisón, la fantàstica novel·la de Ginés Sánchez, que diria fins i tot que supera el text d'Hattie Naylor.

La Femme gauchère 

A París, hi ha un teatre amb cites als lavabos, a París la cultura surt cada setmana publicada a 40 cèntims d'euro, en una cosa que es Pariscope. A París, l'IVA per la cultura és del 5,5%, a París diuen que les coses van malament, però jo hi sóc i puc sentir com es respira. Inspira-Expira, i no és difícil. Al Théâtre du Rond-Point, al costat de l'Étoile:

A més, hi fan drames tan profitosos com La Femme gauchère, una novel·la de Peter Handke, adaptada al teatre per Christophe Perton. Ella és la dona esquerrana, maldestre, ella, la que té una il·luminació i un dia diu: vull estar sola. I què faràs tota sola?? Sí, sola i amb un fill. El menjador-sala d'estar és massa gran per fer acollidora la casa, sembla una casa sueca decorada amb mal gust. Ell marxa, el pis es queda més buit. Ella es queda allà, sola. Torna a fer coses que havia deixat abandondes: traduir, sortir, beure, pensar; i en això s'hi troba, és ella oberta al món, tancada a aquells que l'estigmatizen com a producte amargat d'una societat masclista. En algun moment diu: "penso en una vida utòpica en què un home m'estimi pel que sóc i el que esdevindré". El que sóc ara i el que seré demà, sense condicionants, sense camins establerts, o ¿és que potser a les dones, cal domesticar-nos per estimar-nos?, ¿treure'ns els desitjos, la iniciativa? Ni això ni que ens diguin com hem de ser, amb la insolència d'aquell o aquella que es creu fer-te més forta, dient-te com has de viure, com has de reaccionar. La insolència de l'ignorant, diu. Sí, Marianne va feliç, escriu tradueix i se li'n foten tres pitos els discursos que es puguin construir al seu voltant, perquè ella simplement ÉS. Deixeu-la viure en pau i us trobareu tots, inesperadament, en allò que semblava el buit, una nit d'estiu.

Sé de un lugar

I la tercera. Finalment, després d'anar-li al darrere a l'èxit de la temporada passada i actual, m'hi he trobat, al mig. Entro sabent que la ILP de la PAH i de tots els que hi hem firmat ha estat acceptada a tràmit pel congrés amb majoria de dretes, contràries a qualsevol negociació. Sé de un lugar, donde brotan las flores para ti, allí construiremos nuestra casa (res més allunyat d'una realitat que ens escup a la cara dia a dia per la impossibilitat de tenir un lloc per viure). Aquest èxit de flamenco pop dels 70 dóna nom a la peça d'Iván Morales que triumfa, perquè tots busquem aquest lugar para nuestra casa, i com diu Beré el més important és menjar, dormir i l'amor. Amb aquests tres pilars construïm una casa, la de Beré i Simón, que són dos, però que sembla que enlloc de ser una barraca, de quatre parets, simple, sigui un gratacels de 80 plantes. En quins pous ens fiquem per no dir, no voler acceptar...? Molts, i per molt inútils que semblin, tots ells necessaris. Alarcón està fantàstica, ho he de dir. La vida dóna unes voltes... i ella que forta en totes les voltes, els marejos, els precipis, i ell que babau, que incapaç d'acceptar, de veure, d'anar més enllà, però que comprensible al mateix temps la seva ceguesa. Real i magnífic, com el gong final de la cançó. 

Em venc la Pàtria per un Rothko

Quina paradoxa ser periodista amb un fill que només diu veritats, quina paradoxa després fer-se polític pensant que ara sí que faré allò que sempre he volgut fer, perquè fins ara el meu camí era errat. Del tempteig del discurs, a la proclama sense embuts. M’atreveixo a alçar el crit davant d’una massa que mira interessada (?) la televisió, incitant a l’acció i m’abandono a allò que un dia vaig voler ser i no em van deixar: un home de profit per la meva pàtria. Així Pàtria va, de Jordi Casanovas, estrenada al Temporada Alta ara al Teatre Lliure, flotant a la deriva. Torrent d’independència d’una terra que ha de ser lliure que viu oprimida, per un costat, somni d’infantesa barrejat amb il·lusions perdudes, per l’altre. Miquel Reventós es creu una història d’un passat, en el qual s’hi troba bé, per recrear la imatge d’aquell que vindrà i vencerà amb el cor dels humils i la veritat dels herois. Casanovas, però, encertadament ha dit que va escriure l’obra intentant esbrinar quina és la seva postura davant aquesta eufòria reventosiana que ara estem vivint també en carn pròpia —compte, no només és ficció— i aquí ve Rothko i l’expressionisme abstracte (i jo diria Motherwell). Aquí hi ha l’esteta que branda la seva pintura de traç ferm —i mentider— com el racó on s’expressa, on hi ha els seus amics, on es troba com a casa, on l’emoció es desboca. No és això potser la pàtria més estreta i més triada? Mentrestant, però, hi ha una dona, sí sempre hi ha d’haver una dona o dues en el millor dels casos: l’una que s’aferra a la família, “ets un mal pare!!”, sembla que vulgui dir, i l’altra que viu les intrigues de The Wire a la catalana amb accent anglès. Tot plegat em quedo amb el vermell i el negre i l’elegia a una república que algú va entendre abans que nosaltres.

Luces de bohemia, tocando fondo

Un país de cranis previligiats que reescriuen la realitat trasnformada a partir de miralls còncaus i convexos. Gats i lloros que miolen i repeteixen frases buides, sense sentit. Tornem a França? Si aquest país no serveix, que ens salvi Víctor Hugo. Vindran les multituds al seu enterrament? Serà per fi, el geni, el mestre, el poeta, al lloc que li pertoca? Aiii, entre parnasians, modernistes finolis i garbanzeros, on és el sentit social? On queda el pària català i el proletari que prolifera com mosques sobre les profiteroles de l'amo? Anarquisme, única via per a la bohèmia d'armilla fina i ironia d'espart. Una rata treu el cap enorme per una escletxa del sòcol, el timbre rasca el silenci i Max Estrella passeja entre acotacions de contes de po(e)r. Ens salvarà el poder, aquell amic que té ara un càrrec i s'adorm amb la bragueta oberta, solucionant els greus problemes del país. Qui roba té un càrrec, qui fa poesia dorm al carrer, qui treballa, malviu. El mestre, a Luces de bohemia, fa poesia amb les despulles d'una ciutat i d'un poble, passades pel sedaç d'una esperpèntica revolució de plastilina. Miau!

 

Zero: lleva tiempo ser joven*

Començo temporada per al final, final de vida, final de l'altra, principi d'aquesta. Des de Zero a La Seca. L'inici no pot ser més aclaridor: envejecer, morir, es el único argumento de la obra**. Així, mira't les mans, pensa com seran d'aquí cinquanta anys. Mira els teus avis, pensa en quina cadira tu t'asseuràs. Si l'home deixa de poder ser ensinistrat quan és vell, fem que els joves siguin els nostres gossos? Fem que els nostres vells ens ensenyin a ser lliures, diria jo. Pensem en tot allò que ens ensenyen, que no es pot traduir amb paraules, que són gestos, que són mirades, que són respostes per a llàgrimes de cocodril. Quants diners ens estalviaríem de geriàtrics?, de centres de dia? No ho sé, però pregunteu-li al Govern dels Millors, ells ja ho saben, aquest estiu s'ho han estalviat. Ells ho tenen calculat (són els Millors, recordeu?, res se'ls escapa). Si això significa abandonar una generació, però guanyar-ho per una altra productiva, endavant! Quan queda per idolatrar els fills nounats de la pàtria, com a Irlanda? Poc. La guerra del cerdo és aquí, any 2012. Per què fer un ritual, quan Narayama és aquí? De fet, desvestim-ho de fe, de faldilles de tul i mirem-ho despullats, com el cos d'un avi brut, vell, arrugat. Tot això no ens serveix en el càlcul d'aprofitament, la "desviació estadística" evident només ens porta a arreglar-ho per una via: la mort de tot allò inútil, la mort de la cultura. 

*Picasso
**Jaime Gil de Biedma

"I hate this city" The Master & Margarita

Sóc el dimoni perquè el fill de déu va existir. No tinc casa, no vinc d'enlloc, em quedo aquí ara, però no sé on seré demà.  Em diuen Woland, però em pots dir com vulguis. Amb aquest personatge misteriós es coordinen les múltiples històries d'un Moscou que comença una aventura comunista en paraules, surreal en els fets. Un dimoni no hi és tan estrany, tot i la parafernàlia utòpica del discurs imperant. Un mal és necessari per tan de bé impostat. Només un personatge omniscient, a més, pot veure la multiplicitat d'històries de comitès literaris mediocres i a la vegada d'escriptors esquizofrènics amb històries bíbliques.

Esclar, és una obra mestra ben articulada, no hi falta ni hi sobra res i tot té el seu sentit. Així, la història paral·lela de Ponç Pilat, qui comdemnà Jesús a la creu, és la història de l'inici de la humanitat occidental basada en dos eixos: la culpa i la misericòrdia. Tímidament, el text ha estat transformat per fer més evident aquesta relació. La misericòrdia com element distorsionador per al neoliberalisme, no hi ha espai per a la compassió. Jesús era un looser que treia de polleguera a Ponç Pilat, no hi ha espai per a loosers en una societat concebuda per ser pefecte com la de l'era comunista, sí que n'hi ha per a la nostra era, però sempre sota l'estigma de la inutilitat econòmica de l'outsider. La conclusió, doncs, és que no devia ser gaire fàcil ser un outsider que veu dimonis i éssers fantàstics als carrers de Moscou a principis del segle XX, tampoc devia ser gaire fàcil ser escriptor i enamorar-se.

L'amor, eterna presó dels amants poetes, però túnel de sortida de la realitat gris. Només el poeta i els amants fugen de la rectitud ja sigui amb gats bojos o cavalls alats. L'escapatòria és filla del mal, de bracet amb Woland, i de la reescriptura eterna de les veus de l'antigor que relaten una redempció que va portar cua. Escapatòries per aconseguir la immortalitat. La misericòrdia potser et farà cèlebre al cap dels anys, la via ràpida és ballar despullada pels carrers i  llançar-se al buit, preneu-ne nota.