Todos los grandes tienen problemas de piel

Sono Txalo, (c) Romeo Castellucci. Així comença Todos los grandes tienen problemas de piel a l'Antic Teatre i s'acaba amb un (c) REM + (c) Bob Dylan. El símbol de la c davant d'aquests cèlebres artistes és per avisar-nos que això ho ha tret d'algú, això jo ho he tret d'ell (c) Txalo i ell d'un documental de (c) Creative Commons. D'aquí Txalo ens va desfent la història de la seva vida, com hem vist en Sergi Faustino, Colectivo 96 º o el mateix Roger Bernat, i a partir d'una veritat anem construint l'espectacle únic i fictici per la seva qualitat d'efímer. El que s'hi explica és la vida de uno de los grandes, des d'aquí confessem l'admiració per aquest xilè tranquil, i el principi: un canvi de rumb professional, deu anys fent una cosa i canvi, deu anys fent-ne una altra i canvi. Txalo s'ho munta tot i ens explica una història amb peces que li han deixat, però que se les ha fet seves, perquè ei! és la seva vida, només faltaria. La filosofia del mashup portada a la vida mateixa i al teatre. Sigui com sigui, te n'adones de les cadenes que a vegades ens construïm, enlloc de dibuixar-nos un camí possible per molt esbojarrat que ens sembli. Els títols són un paper mullat que va bé per empaperar-te l'habitació, però no per fer-ne un vaixell. Quan s'acabi el periple, passant per l'amor, el viatge, la bogeria, el retrobament, la pau, aplaudirem, direm "mira, ha estat bé fer alguna cosa el diumenge" i ens n'anirem cap a casa amb una llosa: deu anys?, encara ens deu quedar molt per aprendre. 

El bola d'or és a tocar

Tanqueu els ulls, penseu un desig, penseu-lo molt fort. Ja està? Ja el teniu? És aquest, segur? Doncs comencem el viatge. Entre finestretes de l'edat mitjana i espelmes recorrem camins desconeguts, acompanyats d'uns companys efímers i d'uns guies que ens obren portes. Fem parades, les justes per barrejar-nos amb el vent, la terra, l'aire, però sembla que abans de fer el camí cap a l'interior haurem de triar una aparença, un què que ens representi. Un cop haguem passat per l'obscuritat profunda i tinguem el nostre petit desig entre les mans, ja ens serà igual què fer-ne de tota peça supèrflua, voldrem aconseguir el nostre desig veritable i no deixar-lo escapar. L'aquí és ara, diuen Planeta 15 (propers al Teatro de los Sentidos de Vargas i cia), i ells ens el fan tocar, viure, sentir-lo més palpable que mai. Fins que el nostre petit desig convertit en bola d'or ens encenga i només ens podem preguntar: cal passar per la cova per veure que som molt a prop de tenir clar què volem? Cal tancar els ulls perquè l'evidència ens encegui? La resposta a Tàrrega fins demà. 

Sobre el concepte de rostre, en el fill de Déu: heretgia i redempció

Buscant el rostre de Jesús, Castellucci es troba amb la realitat crua de l'amor i el lent camí cap a la mort en vida. Si aquest rostre del (potser) Quattrocento italià que presideix tot l'espectacle ens acapara la bondat de la tradició, quina actitud hem de tenir cap al fill que pacient recull les restes d'un pater familia que es va desintegrant minut a minut. Si el moment és grotesc, la contraposició d'una imatge beatífica i l'escena crua encara ho és més. I si déu tenia un fill, quin paper tenia el fill en tant que realitat tangible, quin sacrifici va fer Jesús per redimir al seu pare, per salvar-lo? És equiparable, aquest bon fill s'hi pot trobar? I per què té tot el mobiliari, el fill de l'escena, no Jesús, esclar, de color blanc? Per què ens entestem a vestir la realitat de l'idelisme del minimalisme, del color neutre, de la puresa que xoca amb el color de merda barrejada amb sang? Castellucci se'n riu indirectament del rostre del fill de Déu durant tota la primera part, a veure si ets capaç d'aguantar-ho això: la vida fa pudor de merda.

Per si no queda clar el primer missatge, el segon, més contundent, a cops de bomba de mà, contra el rostre del fill de déu, o dio! dirien els italians. Amb i bambini, sí, aquest element de puresa infinita i d'innocència no absenta de veritat. Nosaltres també som fills i juguem amb tu, Jesús, mira, fem sonar arandeles de granades i te les llancem a la cara. Tot plegat és més tangible que esperar el perdó de déu, és més clar que deixar-se martiritzar per la culpa del pecat etern.

Amb la cerca del qui, i on sóc jo respecte a déu, respecte al meu pare, la resposta és amor i alliberació: You are not my shepherd.

Alguns ossets bons tot i la Katastrophe

Katastrophe sense precedents en una faula ensucrada a la Beckett i amb l'ajuda d'Agrupación Señor Serrano. Això és el que veiem i anem repassant: la història d'una civilització abocada al desastre, des de l'idíl·lic paisatge dels boscos immaculats, a la barbàrie de la urbs. Quatre homes / ossets filmen i expliquen com una faula les edats de la humanitat, i en surten i es beuen unes cerveses a la seva salut, que bé que ho estem fent. Sí els enquadraments són perfectes, la química emulsiona, explosiona. La sincronització no deixa lloc per al dubte i si en algun moment apareix, si algú s'atraveix a ballar fora del to control·lat, aquest és aniquil·lat perquè la trama continuï impassible. L'ensucrada no es fa empalagosa, el ritme impera i el desbordament només arriba en forma de lava i d'algun parlament colpidor. La marxa cap a la destrucció sembla inexorable... tret que desfem el joc i trenquem els fils dels titelles.

Una història catalana, tremoleu covards

Casanovas ataca de nou, aquest cop al T6, al Nacional, ni més ni menys, i s'atraveix amb un títol com aquest: Una història catalana. Si amb el títol no en tinguéssim prou també hi ha la colla que surt a l'escenari: macarres de Somorrostro (què hi ha més català que això) i unes famílies d'allà dalt de la muntanya, el Pallarès. Els dos extrems de civilització catalana es toquen, conductes vils i interessos amagats. Uns des de la naturalesa perversa de la ciutat, els altres des de la innocència cegadora de l'aïllament. I en un escenari minimalista van construint deixalles d'un país dels anys 80 que ens remet a la trista realitat que avui també ens envolta i que et duu a pensar: si amb una dictadura i amb una transició mal feta no n'hem fet prou, què ens queda patir ara? Em quedo pensant que la qualitat dramàtica almenys puja en aquest país. Mentrestant, a la Sala Tallers se sentia tronar i només del calfred que et recorria ja en feies prou per saber que estaves davant d'una peça que fa història, d'uns personatges trabats i d'una proximitat, a la qual ens té ben acostumats en Casanovas, que feia i fa feredat.

Coses que dèiem avui: tres revelacions Manrique-LaButte

Tres petites històries d'un gran dramaturg, LaButte, portades a escena i lligades magistralment per Manrique. Coses que dèiem avui és un muntatge sobre la incomunicació i les complicacions de parella. Veient peces com aquestes, t'acabes demanant, realment hi ha alguna relació que vagi bé? Si dos exs es fan la punyeta al Japó, després d'haver recorregut més de 10.000 Km cadascú per oblidar-se, vol dir que alguna cosa del trencament no ha funcionat. De què ens serveixen les teràpies si les reaccions acaben sent imprevisibles, si voldrem repetir amb aquell qui més mal ens ha fet? Error garrafalis! Segon, et manipules la veu per no ferir, et fas sentir poc per no molestar i acabes sent un ocellet que amb sort sobreviu entre cotxes i asfalt. Compte!, cap dret t'és donat al país dels mediocres sense cervell, no t'atreveixis a posar intel·ligència a les teves paraules ni a raonar. Simplement acata. Meeec, s'encén el botó vermell altra vegada. Tercer, el ris de la senzillesa de la complicació: dues parelles en un restaurant, qui menys diu és qui més s'entén i qui més demostra qui menys s'estima. Aparences que desllueixen el vestit vermell i atacs a la desesperada, perquè d'amor ja no en queda ni un bri. Desengany entre cortines, cataclismes de d'amor.

Tots volem un home amb ulleres de pasta a la nostra vida

Volem un home que sàpiga francès, que de cada dos frases en digui una de mítica, que ens faci millorar amb les seves paraules enfalagadores, que escrigui poesia postmoderna, que ens agafi prou confiança per fer-nos una crítica constructiva, gens nociva, de les nostres actituds i que després abans de tornar a casa ens faci un petó a la galta i digui "Nena, avui ho has fet millor que ahir". Així embadalides amb tot aquest patronising, després el que pot ser és que la cosa es giri en contra, que li haguem donat massa protagonisme a aquest intel·lectual de petulància sonora i que amb tanta confiança es vulgui quedar a casa, fer-nos el sopar i no treure'ns-el de sobre de per vida. Les contradiccions de la vida fan, però, que mentre l'escolten hi ha qui se sent fort, segur i protegit al seu costat, per tant, alguna cosa haurà de tenir aquest home amb ulleres de pasta per caure tan bé. Jo us ho diré, talent del bo: un text clavadat, uns personatges treballats i un tracte amable per tot aquell que s'acosta a conèixer-lo, a la Sala FlyHard.