Buscant el rostre de Jesús, Castellucci es troba amb la realitat crua de l'amor i el lent camí cap a la mort en vida. Si aquest rostre del (potser) Quattrocento italià que presideix tot l'espectacle ens acapara la bondat de la tradició, quina actitud hem de tenir cap al fill que pacient recull les restes d'un pater familia que es va desintegrant minut a minut. Si el moment és grotesc, la contraposició d'una imatge beatífica i l'escena crua encara ho és més. I si déu tenia un fill, quin paper tenia el fill en tant que realitat tangible, quin sacrifici va fer Jesús per redimir al seu pare, per salvar-lo? És equiparable, aquest bon fill s'hi pot trobar? I per què té tot el mobiliari, el fill de l'escena, no Jesús, esclar, de color blanc? Per què ens entestem a vestir la realitat de l'idelisme del minimalisme, del color neutre, de la puresa que xoca amb el color de merda barrejada amb sang? Castellucci se'n riu indirectament del rostre del fill de Déu durant tota la primera part, a veure si ets capaç d'aguantar-ho això: la vida fa pudor de merda.
Per si no queda clar el primer missatge, el segon, més contundent, a cops de bomba de mà, contra el rostre del fill de déu, o dio! dirien els italians. Amb i bambini, sí, aquest element de puresa infinita i d'innocència no absenta de veritat. Nosaltres també som fills i juguem amb tu, Jesús, mira, fem sonar arandeles de granades i te les llancem a la cara. Tot plegat és més tangible que esperar el perdó de déu, és més clar que deixar-se martiritzar per la culpa del pecat etern.
Amb la cerca del qui, i on sóc jo respecte a déu, respecte al meu pare, la resposta és amor i alliberació: You are not my shepherd.
