Dues dones que ballen, soles

Al Teatre Lliure de Gràcia avui es representava, amb penes i treballs (dos sortides del públic durant el primer acte, unes anades i vingudes d'"ara la meva amiga que ha hagut de sortir s'ha deixat el bolso" i un "avui tothom se'n va" de la Lizaran) Dues dones que ballen, de JM Benet i Jornet. He de dir que no havia vist mai cap obra del gran pare del fulletó televisiu català a escena, però sí que n'havia llegit alguna, i trobo que aquesta està molt bé. El text és punyent, és dur, és sentit, és autèntic. Té un revés que et deixa distreta i et fa pensar en les dones, la solitud que se'ns menja, la duresa de la vellesa i de tenir família que no et vol. Dues dones que es troben arraconades pels altres, però també volgudament tristes: l'una amb un algú que no vol oblidar, l'altra amb l'única motivació, com ella diu, de la merda dels tebeos, però que és la seva merda. Totes dues es van aguantant, com poden, com totes les parelles que saben que tenen una fi inexorable i que, per tant, el patetisme de l'eternitat fins a la mort se'ls fa insuportable. La sornegueria de la vella ho fa tot més fàcil d'empassar i el passotisme de la jove, menys dramàtic i acaben sent "una mica no sé què", "perquè amigues, amigues, no". La llàstima de tot plegat és que mentre la Lizaran, com la Sardà, fa allò tan genial de ser una gran actriu i interpretar com si fos bufar i fer ampolles; l'Alícia Pérez fa el que pot al seu costat.

Pluja constant amb ritme

Primer Joel Joan (Denny) parla molt ràpid, Pere Ponce (Joey) borratxo sembla que li vol seguir el ritme, però de tan mamat com va no hi arriba. Marejats, però enganxats a aquests dos personatges des del començament, pugem a un cotxe de policia atrotinat, enmig de paraules barroeres i bogeria d'una parella d'amics que a més a més comparteixen feina. La il·luminació de l'escena ens explica molt durant tota la Pluja constant dirigida per Pau Miró, perquè més d'un cop que Denny parla amb la cara obscura, il·luminat només per un raig, aquesta sembla que sigui l'única guia, ell sí que sap distingir quins són els dimonis i quins no. Almenys això és el que li diu a Joey. Tots dos són un parell de sapastres força ben avinguts, però fins a quin punt? Fins al punt que comença a ploure un dia i que ja no ho deixa de fer fins que surten de l'espiral: d'amant-fill d'amant-xulo-germà del xulo-puta que vol ser nòvia-dona que vol ser estimada-fills a l'hospital i tendresa mal entesa. Així, d'una parella de policies de segona anem passant pels escenaris d'una parella d'amics i després d'una parella d'enemics que no poden viure un sense l'altre, fins a una parella de desconeguts amb el mateix objectiu: fer qualsevol cosa per la família. No sabem si aquesta obsessió per la família ve de l'origen irlandès i italià de tots dos personatges, això li hauríem de demanar a Keith Huff, el que sí sabem és que aquest text és una joia i que Miró ha sabut treballar la complicitat entre aquests dos actors d'una manera esplèndida.

Sardà diu Sagarra al Lliure de Gràcia

De fet, Sardà, no diu, sinó que vesteix, interpreta i exposa Sagarra fins a emocionar-nos. Els textos ben triats del muntatge de Cané són els pilars, hi estarem d'acord, perquè Sagarra és casa nostra, però la Sardà ens agafa de bracet i ens hi fa entrar, com si fòssim hostes d'un palau ple de peces de valor incalculable.

Una mica de textos d'actualitat, del present de llavors, que acaba sent també el present d'ara, que amb tanta raó escrivia Sagarra (amb la Rambla i els seus plans impossibles, amb el futbol i tanta tonteria i amb el mar que tot ho envolta, que tot ho veu i que tot ho transforma). Una mica de poesia de la vida i de la mort, d'aquella que ens cantava la mare quan érem petits i que Sardà amb el seu savoir faire únic ens reviu amb calidesa. I una mica de teatre, perquè el monòleg de La Rambla de les Floristes i la rèplica de Glòria a Roser de L'hostal de la Glòria ens deixen garratibats per la senzillesa impossible del mestre.

Sagarra (romàntic al segle XX quan ja no estava de moda) es fica dins Sardà que diu, llegeix, interpreta i la fa més gran del que ja és.