Sardà diu Sagarra al Lliure de Gràcia

De fet, Sardà, no diu, sinó que vesteix, interpreta i exposa Sagarra fins a emocionar-nos. Els textos ben triats del muntatge de Cané són els pilars, hi estarem d'acord, perquè Sagarra és casa nostra, però la Sardà ens agafa de bracet i ens hi fa entrar, com si fòssim hostes d'un palau ple de peces de valor incalculable.

Una mica de textos d'actualitat, del present de llavors, que acaba sent també el present d'ara, que amb tanta raó escrivia Sagarra (amb la Rambla i els seus plans impossibles, amb el futbol i tanta tonteria i amb el mar que tot ho envolta, que tot ho veu i que tot ho transforma). Una mica de poesia de la vida i de la mort, d'aquella que ens cantava la mare quan érem petits i que Sardà amb el seu savoir faire únic ens reviu amb calidesa. I una mica de teatre, perquè el monòleg de La Rambla de les Floristes i la rèplica de Glòria a Roser de L'hostal de la Glòria ens deixen garratibats per la senzillesa impossible del mestre.

Sagarra (romàntic al segle XX quan ja no estava de moda) es fica dins Sardà que diu, llegeix, interpreta i la fa més gran del que ja és.