Dues dones que ballen, soles

Al Teatre Lliure de Gràcia avui es representava, amb penes i treballs (dos sortides del públic durant el primer acte, unes anades i vingudes d'"ara la meva amiga que ha hagut de sortir s'ha deixat el bolso" i un "avui tothom se'n va" de la Lizaran) Dues dones que ballen, de JM Benet i Jornet. He de dir que no havia vist mai cap obra del gran pare del fulletó televisiu català a escena, però sí que n'havia llegit alguna, i trobo que aquesta està molt bé. El text és punyent, és dur, és sentit, és autèntic. Té un revés que et deixa distreta i et fa pensar en les dones, la solitud que se'ns menja, la duresa de la vellesa i de tenir família que no et vol. Dues dones que es troben arraconades pels altres, però també volgudament tristes: l'una amb un algú que no vol oblidar, l'altra amb l'única motivació, com ella diu, de la merda dels tebeos, però que és la seva merda. Totes dues es van aguantant, com poden, com totes les parelles que saben que tenen una fi inexorable i que, per tant, el patetisme de l'eternitat fins a la mort se'ls fa insuportable. La sornegueria de la vella ho fa tot més fàcil d'empassar i el passotisme de la jove, menys dramàtic i acaben sent "una mica no sé què", "perquè amigues, amigues, no". La llàstima de tot plegat és que mentre la Lizaran, com la Sardà, fa allò tan genial de ser una gran actriu i interpretar com si fos bufar i fer ampolles; l'Alícia Pérez fa el que pot al seu costat.