Fantasmes i ànimes trasbalsades

Broggi torna amb de Filipo i una comèdia de malentesos a la napolitana: Questi fantasmi. Pasquale i Maria van a viure a un casa que diuen que està encantada. Pasquale, cornut i espantat, és el pal de paller d'aquesta representació, una ànima en pena, tal com diu el programa de mà. Tony Laudadio, l'actor que el representa, fa de tot, de marit segur, d'apoderat, de caguetes, de cantant d'òpera, de romàntic, de seductor. Si bé al principi sobta la dicció, un pèl diferent per ser napolità, ens hi acostumem de pressa. Sense Pasquale l'obra no té sentit, per tant es tracta d'un personatge que ha de ser coherent i ho és. Pel que fa als altres actors també estan impecables, es veu la bona direcció, el savoir faire de Broggi, que no deixa mai cap gest a l'aire, cap expressió que no sigui estudiada. També hi trobem el que ja és habitual en el seu teatre, cants a capella que posen la pell de gallina, gens impostats. Comparant, encara que sigui en va, diria que Natale in casa Cupiello era una obra més rodona d'aquest autor italià, la coralitat de la història et feia pensar que el text estava més treballat. Tot i així, aquests fantasmes no perden cap bri de comicitat i de bon teatre.

Una alenada d'absurditat

Ionescu un dels referents del teatre de l'absurd es representa al Romea amb La lección. Es tracta d'un aire d'absurditat còmica que distreu, uns diàlegs ben teixits, unes unitats que desconcerten. De fet, aquesta obra del dramaturg romanès estava basada en les tres unitats per fer callar els que es queixaven de la seva avantguarda, però de carca, l'obra, no en té res. La relació alumna (Itziar Miranda) -professor (Manel Barceló) tantes vegades explotada en totes les formes d'art possibles per la morbositat, per la relació de poder que desencalla l'erotisme, aquí fa un volta més i ensenya la perversitat. El llenguatge, el més perillós dels estudis, per com es pot arribar a manipular i a manipular-nos, substret i recreat a gust del professor fins a la paranoia absoluta, fins a la tortura. El símil del packman al fons de l'escena ens diu molt del tàndem. La tercera en discòrdia, Marie (Maica Barroso), s'ho mira, avisa, és la veu de la consciència tèbia i inútil. Manel Barceló fa por per com teixeix el paper complex del professor i hi ajuda a tot plegat la bona il·luminació, molt encertada en els obscurs passatges i primmirada en les situacions de més tensió.