Dies que no anava al teatre, dies que no escrivia. Cansament d'hores de no dormir acumulades, també. Poc temps per escriure, sobretot. Escriure requereix de tranquil·litat, anar al teatre i disfrutar d'una obra també. Potser per això no escrivia des de feia temps.
Sigui com sigui, tres han estat les obres vistes en aquests tres mesos:
Ivan i els gossos,
La Femme gauchère i
Sé de un lugar.
Ja sabeu que és el monòleg d'un nen rus que viu amb gossos? És un nen salvatge, proper al bon salvatge de Rousseau (?), proper a la misèria de Rússia i a la deixadesa de la nostra societat, finalment, doncs, allunyat de Rousseau, que ja sabem que s'equivocava. Conseqüència d'una manca d'amor i, del que és més important, de recursos per alimentar-se, deixat de la mà de Déu. Només li queda la comprensió dels gossos i els altres nens salvatges, vivint fora, expulsat, però integrat en una espècie d'humanitat animal que desprèn, ara sí, amor. Veient-la, no podia deixar de pensar en
Lobisón, la fantàstica novel·la de Ginés Sánchez, que diria fins i tot que supera el text d'Hattie Naylor.
A París, hi ha un teatre amb cites als lavabos, a París la cultura surt cada setmana publicada a 40 cèntims d'euro, en una cosa que es Pariscope. A París, l'IVA per la cultura és del 5,5%, a París diuen que les coses van malament, però jo hi sóc i puc sentir com es respira. Inspira-Expira, i no és difícil. Al Théâtre du Rond-Point, al costat de l'Étoile:
A més, hi fan drames tan profitosos com
La Femme gauchère, una
novel·la de Peter Handke, adaptada al teatre per Christophe Perton. Ella
és la dona
esquerrana, maldestre, ella, la que té una il·luminació i un dia diu:
vull estar sola. I què faràs tota sola?? Sí, sola i amb un fill. El
menjador-sala d'estar és massa gran per fer acollidora la casa, sembla
una casa sueca decorada amb mal gust. Ell marxa, el pis es queda més
buit. Ella es queda allà, sola. Torna a fer coses que havia deixat
abandondes: traduir, sortir, beure, pensar; i en això s'hi troba, és
ella oberta al món, tancada a aquells que l'estigmatizen com a producte amargat d'una societat masclista. En algun moment diu: "penso en una vida utòpica en què un home m'estimi pel que sóc i el que esdevindré". El que sóc ara i el que seré demà, sense condicionants, sense camins establerts, o ¿és que potser a les dones, cal domesticar-nos per estimar-nos?, ¿treure'ns els desitjos, la iniciativa? Ni això ni que ens diguin com hem de ser, amb la insolència d'aquell o aquella que es creu fer-te més forta, dient-te com has de viure, com has de reaccionar. La insolència de l'ignorant, diu. Sí, Marianne va feliç, escriu tradueix i se li'n foten tres pitos els discursos que es puguin construir al seu voltant, perquè ella simplement ÉS. Deixeu-la viure en pau i us trobareu tots, inesperadament, en allò que semblava el buit, una nit d'estiu.
I la tercera. Finalment, després d'anar-li al darrere a l'èxit de la temporada passada i actual, m'hi he trobat, al mig. Entro sabent que la ILP de la PAH i de tots els que hi hem firmat ha estat acceptada a tràmit pel congrés amb majoria de dretes, contràries a qualsevol negociació. Sé de un lugar, donde brotan las flores para ti, allí construiremos nuestra casa (res més allunyat d'una realitat que ens escup a la cara dia a dia per la impossibilitat de tenir un lloc per viure). Aquest èxit de flamenco pop dels 70 dóna nom a la peça d'Iván Morales que triumfa, perquè tots busquem aquest lugar para nuestra casa, i com diu Beré el més important és menjar, dormir i l'amor. Amb aquests tres pilars construïm una casa, la de Beré i Simón, que són dos, però que sembla que enlloc de ser una barraca, de quatre parets, simple, sigui un gratacels de 80 plantes. En quins pous ens fiquem per no dir, no voler acceptar...? Molts, i per molt inútils que semblin, tots ells necessaris. Alarcón està fantàstica, ho he de dir. La vida dóna unes voltes... i ella que forta en totes les voltes, els marejos, els precipis, i ell que babau, que incapaç d'acceptar, de veure, d'anar més enllà, però que comprensible al mateix temps la seva ceguesa. Real i magnífic, com el gong final de la cançó.
