Acorar: cop mortal al cor

Acorar, romana, acorador, mestrança, matances, Mallorca. L’univers reduït al llenguatge, les fronteres del parlar i de lo nostro, són tan inassibles com clares. Un homo fort que mata, però que no fa res més, una dona que tot ho comanda, sense dir res. Maneres de fer d’antes, anquil·losades en el temps, però adaptant-se a l’ara. Que si perdem mots de coses perennes i en guanyem de coses que passen, és que estem molt malament com a espècie. Que si no ens sabem organitzar, és perquè plouen doblers, és perquè la política es fa a cop d'apartamento. Ara bé, s’hi va, s’hi fa, s’hi pasta i se senten les observacions dels padrins, les monsergues del pare al fill, les repassades de les dones. Les dones: univers basat en la prestesa, la precisió i el saber fer ancestral. Els homes, hi són. Fàbula de la vida, de la fina ratlla que separa el ser-hi o no ser-hi, i de creure’s més lliure per no ser porc, per ser qui decideix el moment en què a un altre se li acaba la vida. I la vida és això: passar, sentir, ser-hi. Acorar, romana, acorador, mestrança, matances, Mallorca.