Todos los grandes tienen problemas de piel

Sono Txalo, (c) Romeo Castellucci. Així comença Todos los grandes tienen problemas de piel a l'Antic Teatre i s'acaba amb un (c) REM + (c) Bob Dylan. El símbol de la c davant d'aquests cèlebres artistes és per avisar-nos que això ho ha tret d'algú, això jo ho he tret d'ell (c) Txalo i ell d'un documental de (c) Creative Commons. D'aquí Txalo ens va desfent la història de la seva vida, com hem vist en Sergi Faustino, Colectivo 96 º o el mateix Roger Bernat, i a partir d'una veritat anem construint l'espectacle únic i fictici per la seva qualitat d'efímer. El que s'hi explica és la vida de uno de los grandes, des d'aquí confessem l'admiració per aquest xilè tranquil, i el principi: un canvi de rumb professional, deu anys fent una cosa i canvi, deu anys fent-ne una altra i canvi. Txalo s'ho munta tot i ens explica una història amb peces que li han deixat, però que se les ha fet seves, perquè ei! és la seva vida, només faltaria. La filosofia del mashup portada a la vida mateixa i al teatre. Sigui com sigui, te n'adones de les cadenes que a vegades ens construïm, enlloc de dibuixar-nos un camí possible per molt esbojarrat que ens sembli. Els títols són un paper mullat que va bé per empaperar-te l'habitació, però no per fer-ne un vaixell. Quan s'acabi el periple, passant per l'amor, el viatge, la bogeria, el retrobament, la pau, aplaudirem, direm "mira, ha estat bé fer alguna cosa el diumenge" i ens n'anirem cap a casa amb una llosa: deu anys?, encara ens deu quedar molt per aprendre.